L’art d’avantguarda a Barcelona (1934)

De l’article del crític d’arts Sebastià Gasch (Barcelona, 1897-1980) a D’Ací D’Allà (X-1934) i imatge de la coberta que Joan Miró va fer per aquella edició especial de la revista. La Fundació Miró inaugura avui l’exposició “MiróMatisse. Més enllà de les imatges”. L’obra d’aquests dos artistes destacava en el memorable número extraordinari de l’octubre de fa noranta anys que el magazín D’Ací D’Allà –un dels més prestigiosos a l’Europa del seu temps– va dedicar a l’art del segle XX. 

Encara que he combatut diverses vegades l'ús i abús de la paraula avantguarda, confusionària i pueril, avui m'he decidit a emprar-la per a simplificar, i per a utilitzar-la com a qualificatiu únic dels diversos ismes, les manifestacions barcelonines dels quals m'han encarregat de resumir per mitjà d'una enumeració documental. D'altra banda, avantguarda, en aquest cas, em sembla més precís que art modern, art viu, art d'avui i altres vaguetats. A Barcelona, l'art d'avantguarda ha conegut tres etapes, cadascuna de les quals ha tingut un promotor. Sense aquests promotors, aquestes tres etapes no haurien existit. Els esforços individuals, en lloc d'ésser agrupats, posats en valor i donats a conèixer, s'haurien dispersat i haurien restat segurament ignorats. A més, aquests animadors han creat una atmosfera, tot estimulant l'eclosió de valors nous. Els tres promotors han estat: Josep Dalmau, la revista L’Amic de les Arts i ADLAN (Amics de l'Art Nou). Josep Dalmau és l'home que més ha treballat a favor de l'art d'avantguarda a Barcelona. Bellament desinteressat, amb una empenta formidable, amb un gran gust del risc i de l'aventura, Dalmau no ha planyut esforços ni despeses, fins a l'extrem de gairebé arruïnar-se, per tal de fer triomfar un ideal, allò que ell en diu la idea amb unció d'il·luminat, l'art d'avantguarda. Fou el 1912 quan Dalmau –fet d'una gran audàcia en aquella època, fet insòlit a l'Europa artística d'aquell temps– portava a Barcelona les obres dels pintors cubistes més representatius: Duchamp, Gleizes, Gris, Metzinger, Léger, etc. Aquest gest, que pocs marxants europeus hagueren gosat aleshores realitzar, permeté Gleizes d'afirmar en el seu llibre [Du“Cubisme, Paris, 1912, amb Jean Metzinger de coautor], que la pintura cubista, després de la seva aparició a França, s'estenia ràpidament per Europa, començant pel nostre país. Fou el 1912, encara, quan Dalmau organitzà la gran exposició d'Art Polonès, en la qual el nostre públic pogué admirar les obres de Boznanska, de Centnerswer, de Gottlieb, de Jakimovicz, de Makowski, sobretot –els valors més forts de l'exposició– les obres de Pankiewicz, del malaguanyat Zak i de la Mela Mutermilch. Molt més tard, el 1920, coneixedor per endavant de les pèrdues materials que el seu gest audaciós havia de reportar-li, Dalmau organitzava l'exposició d'Art Francès d'Avantguarda, l'exhibició col·lectiva d'aquest gènere més important que s'ha realitzat aquí i que ens permeté de conèixer les figures més representatives de l'art francès avançat: Braque, Dufy, Dercin, Friesz, Gleizes, Laurencin, Léger, Lhote, Marquet, Matisse, Signac, Survage, Van Dongen, Vlaminck, etc. En aquesta gran exposició figuraren també dos catalans: Miró i Sunyer. […]