L'art d'ofendre
“Una broma és una cosa molt seriosa”, com deia Winston Churchill, i el que és més que cert és que les paraules no se les emporta el vent quan van dirigides a un gran nombre d'oïdors, espectadors o lectors. Les xarxes socials i la velocitat amb la qual movem la informació són una arma de doble tall: o corona la persona o la desgracia. Amb les xarxes socials sembla com si de vegades estiguéssim en un coliseu romà ple d'espectadors compassius i altres vegades, assedegats de sang -metafòricament, per descomptat-, els polzes dels quals estan sempre llestos per a coronar o enfonsar el personatge de torn.
Després d'un mes i gràcies als navegants del món cibernètic, es rescata mitjançant una onada d'indignació a Twitter “l'ofensa” de Sílvia Abril al que ella anomena mallorquinos. L'espectacle o l'humor quan es nodreix de ridiculitzar, menysprear o fer de menys tot un col·lectiu, grups culturals o pobles perd completament la gràcia, perquè l'humor, al meu entendre, té l'obligació de respectar l'altre, i aquí no hi caben justificacions, com ja hi estam acostumats, del dret a l'ús de la llibertat d'expressió i que els artistes són éssers transgressors i provocadors. La transgressió ha de tenir un objectiu constructiu, cosa de la qual manquen les burles de mal gust o els acudits fàcils buits de tota gràcia. Com va dir Ciceró: “Hi ha dues classes de bromes: una d'incivil, petulant, malèvola, obscena; una altra d'elegant, cortesa, enginyosa i jovial”.
I amb un altre tema continuu en el coliseu cibernètic que està obert durant tot l'any i disposat a generar huracans a cop de teclat. Reprenc la història de Luna; encara que d'ella ja s'ha escrit molt. A parer meu, el linxament cibernètic al qual ha estat sotmesa la voluntària de la Creu Roja és més que preocupant, perquè és el reflex d'una violència quotidiana que alimenten les xarxes socials; la culpa no és de l'instrument, sinó dels usuaris o més aviat dels seus avatars, que al cap i a la fi tots són responsables que siguin: les xarxes socials, les persones i els seus avatars imaginaris, i tot això junt ho formam nosaltres.
Darrere de les pantalles s'amaguen persones àvides de carnassa que usen l'insult fàcil, les desqualificacions, els atacs malvats a persones que ni coneixen, ni coneixeran. Darrere d'aquests avatars s'amaguen militants de causes tèrboles, alimentats per l'odi al que sigui, se'ls en va la vida a comentar notícies, comentar els comentaris de les notícies i la bola d'odi cada vegada els fa més gegants, a cop de teclat.
El ritme del coliseu cibernètic el marquen persones anònimes en la vida real, però amb una legió de seguidors cibernètics, un exèrcit que es mou a cop de teclat disposat a perdre l'alè en pantalles i mitjançant pluges de comentaris a comentaris dels comentaris. Com en el coliseu romà, el coliseu cibernètic funciona a cop de polzes de persones assegudes en un sofà, un bus, un metro o en un parc, tancades en elles mateixes, però que marquen el rumb del cosmos virtual, ofenent, agredint i linxant persones de carn i os com la voluntària de la Creu Roja que senzillament va abraçar un altre ésser humà.
En el coliseu cibernètic s'entremesclen causes justes i altres d’injustes, malentesos, humor bo i humor mediocre, però ens oblidam del dret a l'oblit que té cada persona. Lamentablement, tot el que ocorre a Twitter i a les xarxes socials en general queda a Google per sempre, perquè el Big Data ni perdona ni oblida!
