Entre l'art i el mercat, on és l'ànima?
PalmaL’observació ha d’estar entrenada. És així per a tot, per valorar una peça de teatre o una jugada de futbol. També una novel·la o una cançó. Situada davant una pintura, si la saps mirar, hi ha una cosa que perceps abans que qualsevol altra. Sense haver d’estar-hi gaire, t’adones de si aquell quadre és buit o ple. No pens si té molt dibuix, gestos, colors o matèria, això tan és. Tampoc ho pensaria respecte d’una composició musical, si és barroca o minimalista, ràpida o lenta, tant és. Que una obra sigui buida o plena només té a veure amb l’ànima. I l’ànima, si és dins qualsevol creació, es manifesta. Fa bategar l’obra. Si no hi és, també es nota. La buidor pot ser una cruel presència. T’engega.
Per què pens això mentre faig una passejada pels mostradors del carrer de Sant Feliu i per la plaça de Chopin de Palma? Com ens explica Clàudia Darder a les pàgines de cultura del present setmanari, dos dealers de l’art, un alemany i l’altre novaiorquès, han obert i continuen obrint una galeria d’art aferrada a l’altra. Són espectaculars, els locals, els quadres, les fotos, els mobles i fins i tot els tacons de les sabates que qualcuns també hi venen. Espectaculars, per posar-li el qualificatiu que em ve primer al cap per definir-ne l’oferta. Són, sí, per a unes cases espectaculars, amb decoracions i tria d’art moltes vegades fetes per professionals de l’interiorisme. Sovint pens si els propietaris, quan deuen arribar a Mallorca, ja troben la casa moblada, amb les robes i les gerres de flors, amb els quadres penjats i l’olor que els han triat per a l’ambient.
No som capaç de trobar l’ànima en aquestes noves botigues de l’art, tampoc en la immensa majoria de les obres que s’hi ofereixen. Encara que hi hagi obres d’alguns artistes més que consagrats, se’m fan difícils de creure, com si aquelles obres haguessin deixat l’ànima al carrer. I ja dins el local només fossin mercat, i estampa buida i tendència i res més.
Totes les galeries són un negoci, i ho han de ser. Però ara m’ha vingut al cap el record de quan es va instal·lar a Palma la galeria Kewenig. Arribava d’Alemanya, treballava amb artistes d’arreu i començà a fer-ho també amb alguns de l’illa. Parlen d’art, de criteris artístics, de posicionament i d’emocions. Varen venir per integrar-se i ens han enriquit a tots. Aquests que ara compren carrers a l’engròs no sé què ens podran aportar, més enllà d’un mostrador en el qual fins i tot un Basquiat sembla haver-se buidat.
