L’artista i el duro
Quant ha de cobrar un artista? Quant ha de cobrar un escriptor que fa una conferència? Quant ha de cobrar un novel·lista pel que escriu, o quin tant per cent ha de tenir del que costa el llibre a la llibreria? Quant, un pintor, per un quadre? És just o injust el que es paga per un Banksy, per un concert d’Antònia Font o de Bruce Springsteen? I com responem a aquestes preguntes, quins són els instruments que ens permeten pensar això amb equitat i justícia? Des que l’art –la música, la literatura, el cinema, la pintura, etc.– s’ha convertit en un producte més de les economies lliures o de capital, que aquest debat no ha deixat de marejar-nos.
És el tema de Les il·lusions perdudes, la novel·la de Balzac de 1836 que segurament va ser de les primeres obres literàries que va qüestionar i plantejar tot això; Balzac, de fet, va ser un escriptor també pioner a reivindicar un estatus econòmic sòlid (drets d’autor per la venda de cada exemplar, bestretes a compte, contractes clars i signats…) per a l’artista de la ploma enmig del mercat feroç del primer capitalisme burgès. Ara, en allò que s’ha convingut a anomenar capitalisme tardà –o postindustrial– el debat torna a sortir, cíclicament, potser motivat per l’accentuació de les desigualtats, o per un rar enyor anticapitalista de l’artista pur, l’ésser que crea i regala el fruit del seu talent al marge de cap mena de necessitat alimentària –o ànim de lucre.
La resposta a les preguntes capitalistes les respon el capitalisme amb una simple resposta: cobraràs en funció d’allò que generes. Vens molts llibres? Doncs et pagaran molt. Omples estadis amb les teves guitarres? Doncs cobraràs molt. I què és “molt”? El que el mercat estigui disposat a pagar: si la gent paga massivament més de dos-cents euros per veure en Bruce Springsteen, com no ha de cobrar més d’un milió de dòlars per concert? Si una autora com JK Rowling genera milions d’euros en beneficis per als seus editors, com és que no li han de pagar milions d’euros per una nova obra? Seria just, el contrari?
Quan no és l’artista qui fa negoci o caixa, en fa algú altre: l’organitzador, el promotor, productor o editor: i per què aquests haurien de cobrar bé i no l’artista o creador? Un escriptor cobra un 10% del que val un llibre a la llibreria, i l’editorial, un 30%: com avaluar si això és just o no? Per cada llibre que ven un autor en una llibreria, el llibreter hi guanya també el triple que l’autor; molta gent es meravella, en descobrir aquesta dada. Si, a sobre, l’artista té un agent, aquest s'emportarà un 15% d’aquell minso 10%, almenys en el camp literari… Les coses estan així; però com avaluar-ne la justícia? I és just que els hereus d’un artista puguin viure dels drets que genera l’obra d’un creador mort fins a setanta anys després del seu decés?
S’han trobat solucions legals, equilibris, cosa que no significa que no siguin injustos, o que s’hagin decidit, com sempre, amb criteris polítics, que acaben afavorint qui té la paella pel mànec. El creador no pot fer més que aplegar-se a les regles del joc: celebrar-les quan l’afavoreixen, i caure en la rabiola quan no veu ni un duro, perquè resulta que tampoc no genera gaire cosa, tot i la bona feina que pot estar fent…