L’ase de Jesús
El Diumenge de Rams inicia la Setmana Santa rememorant l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem muntant un ase. Tot i tenir el seu sentit bíblic, l’escena avui sembla ridícula i contrasta amb el que veiem la resta de dies, amb unes celebracions marcades per la tristor i la mort d’un innocent que culminen amb la Pasqua, la festa en la qual es fa memòria de la resurrecció de Jesucrist. Aquest és l’esdeveniment central de la fe cristiana, però sol congregar menys gent. La mort d’un innocent és una cosa bona d’entendre –n’hi ha prou de pensar amb Gaza–, però que es digui d’algú que ha ressuscitat ja no ho és tant.
Per als primers cristians, la convicció d’aquesta resurrecció era la confirmació que Jesús era el Fill de Déu. Coneixien el testimoni dels seus seguidors i alguns dels quals havien mort per aquest motiu, atorgant una major credibilitat a l’anunci. Però per a molta gent, sobretot en l’àmbit de la cultura hel·lènica, això que un mort tornés a viure resultava increïble.
Avui, a la major part dels cristians també els costa creure això. És molt més bona d’entendre la immortalitat de l’ànima, per exemple, encara que en lloc d’ànima avui parlem de consciència o de ment. En el segle XXI no manquen tecnoprofetes que estan convençuts que aviat podrem emmagatzemar aquesta consciència en una màquina i, prescindint del cos, assolir la immortalitat, encara que sigui al núvol d’una empresa de Silicon Valley. Però el cristianisme no va d’això.
Entendre la resurrecció no és possible sense tenir en compte la mort. Per això és important l’ase de Jesús. Si entrant a Jerusalem Jesús hagués caigut de l’ase i, d’un mal cop, hagués mort al peu de la murada, tal vegada hauria ressuscitat el tercer dia, però aquest fet no hauria tengut gaire importància. Hauria quedat acreditat que era un ésser diví, com els romans havien declarat diví el seu emperador August, però no hauria encisat gaires seguidors. En el cas de Jesús, el que fou realment impactant va ser que la persona que Déu ressuscità fos algú executat com un criminal en una mort que per a qualsevol jueu només podia significar que era un maleït de Déu. Per això mateix Jesús fou abandonat per tots i morí amb l’única companyia de dos desconeguts malfactors.
Encara que sigui una obvietat, no és debades recordar que només ressusciten els morts. Amb la seva resurrecció, Jesús ens recorda, a més, que la vida eterna que ens ha promès ve després del dolor, de la malaltia i del sofriment. Per això el cristianisme és una religió d’esperança, però no una teràpia. Que no s’equivoqui ningú: qui cerqui la felicitat, trobar-se bé amb un mateix o superar algun trauma, val més que miri de fer ioga, mindfulness o vagi al metge, perquè el cristianisme no va de res d’això.
Pujant a l’ase, Jesús era conscient d’emprendre el camí que l’allunyava de la felicitat i el duia a experimentar el mal en tota la seva cruesa. Ser seguidor seu suposa assumir el risc de seguir les seves passes, a través de la malaltia, la pobresa o el menyspreu, traumes inclosos. El que motivava l’acció de Jesús no era la felicitat, sinó l’amor desinteressat cap als altres i això, en aquest món, sol ser quasi sempre un mal negoci. La creu, com a màrqueting religiós, és un eslògan millorable, però és que el cristianisme de bon de veres va d’això.
