L’Assemblea Ciutadana pel Clima, una cimera pel compromís i l’esperança

Aquest dissabte es fa la primera Assemblea Ciutadana pel Clima de Mallorca. És la primera fita de tot un procés que culminarà, d’aquí a tres mesos, en una darrera assemblea que elevarà propostes perquè les administracions, cadascuna al seu nivell i d’acord amb les seves competències, es comprometi amb la lluita contra el canvi climàtic.

Es tracta d’un procés innovador, que va començar fa més d’un any quan un equip de la UIB, amb el suport de la European Climate Foundation (ECF), vàrem elaborar una diagnosi per tal d’estudiar la viabilitat d’una proposta així, que s’havia desplegat a diversos estats, com França o Irlanda, en un entorn complex (i insular) com el nostre. La situació d’emergència i la nostra vulnerabilitat davant els impactes del canvi climàtic pel fet de ser illes ho justificava, així com el fet que calen decisions tan urgents com al més consensuades possible. El clima polític, que també és important però no tan trascendent com el físic, no afavoreix especialment aquesta recerca de consens ni l’assumpció de compromisos a l’altura de les circumstàncies; d’uns escenaris que fins i tot des d’un plantejament optimista no són gens bons, ni per a nosaltres ni per al planeta. Sobretot si no feim res, o no feim prou. 

Hi ha una triple desresponsabilització que hem de combatre: la de cadascú (basada en l’excusa que un tot sol no pot fer res significatiu); la dels poders públics que no fan prou, i la que menys s’esmenta, i més alimenta el canvi climàtic: la dels ultrarics, que emeten un milió de vegades més emissions que qualsevol persona.

Recordem, com assenyalava el darrer Informe de Comitè d’Experts en Canvi Climàtic a les Illes Balears, que tot i que els compromisos adquirits per la Llei autonòmica són més agosarats que els d’altres comunitats, amb l’actual ritme de creixement d’emissions no complirem els objectius marcats ni per l 2030 ni per al 2050. A més, la guerra d’Ucraïna i l’escassetat de gas rus han provocat que Europa fes un pas enrere en matèria de canvi climàtic, quan el nostre continent era fins fa poc un dels actors internacionals més compromesos amb la reducció d’emissions. Fa pocs dies un país referent en temes ambientals com Alemanya desmuntava una planta eòlica amb més de vint anys d’existència amb l’objectiu d’ampliar una mina de carbó, el més brut dels combustibles fòssils. La COP27, la Cimera Mundial del Clima, va per aquí mateix: menys ambiciosa que mai malgrat les previsions del demolidor informe de la comunitat científica internacional presentat fa uns mesos.

Com sempre, un dels punts dèbils de la lluita contra el canvi climàtic és la invisibilitat a curt termini dels impactes que comporta, que a casa nostra són més perceptibles amb l’increment de les onades de calor o la tropicalització de les tempestes –que també tindran un efecte important i negatiu a mitjà i llarg termini, en la mesura que es normalitzi la seva presència. Però al sud global, que és on més en pateixen les conseqüències, és com si no anés amb nosaltres. Les illes de la Mediterrània ja en patim algunes, de les quals començam a acumular algunes evidències i impactes negatius, per exemple sobre com l’escalfament de l’aigua de la mar està afectant la biodiversitat. Però al sud, les illes més petites, estan començant a desaparèixer, tant al Pacífic com a l’Índic. Kiribati és un dels casos més esmentats: un país d’illes que comença a estar parcialment submergit. En poden venir moltes més darrere.

Aquí i arreu, el canvi climàtic es continua percebent com una qüestió allunyada de la nostra realitat quotidiana, quan en el fons ho travessa tot, en relació amb el nostre benestar: la salut, les condicions de vida, l’energia i combustibles que consumim i el preu que en pagam, el futur dels nostres fills i filles… El canvi climàtic és un problema físic, sí, però és, sobretot, un problema social. Interpel·la directament la manera en què vivim i consumim, amb nivells de responsabilitat distints, per descomptat. Les decisions que s’han de prendre o bé seran democràtiques o bé s’executaran de forma autoritària o a esquena de la majoria de la població. L’Assemblea Ciutadana pel Clima de Mallorca és, a més d’un recordatori de la importància i la urgència de prendre aquestes decisions, un intent de millorar els mecanismes democràtics a l’hora de decidir, sobre aquest tema o sobre altres que ens puguin afectar.

Una seixantena de persones de tota condició, escollides escrupolosament com un mirall al més fidel possible de la realitat sociodemogràfica de Mallorca, acompanyades d’experts i científics, seran les portadores d’una responsabilitat que també és nostra, i dels polítics que ara i en el futur regiran les institucions. Cada cop és més difícil mirar cap a un altre costat amb el canvi climàtic, i l’Assemblea Ciutadana pel Clima vol que, entre totes i tots, el mirem de cara i facem la nostra part.