L’atemptat de Carrero Banco, en color

El cinquantè aniversari de l’assassinat de Carrero Blanco en un atemptat a Madrid va fer que dimecres molts informatius recuperessin les imatges. En el Telediario de La 1, la presentadora Alejandra Herranz explicava a l’audiència que, tot i que sempre hem vist l’escenari de l’atemptat en blanc i negre, en realitat les imatges originals es van enregistrar en color, i les van recuperar per a l’audiència. També van rescatar dels arxius la manera com, aquell dia, TVE va informar els espectadors de l’atemptat. I, vist ara, sorprèn la lentitud i prudència del presentador d’aleshores i la manera com estava redactada la notícia. S’havia de donar la primícia de la mort del president del govern del règim de Franco i aquesta dada es reservava per al final:“Buenas tardes. Esta mañana se ha producido una importante explosión cuyas causas aún se desconocen, en una zona del barrio de Salamanca de Madrid, que ha provocado varias desgracias personales. El presidente del gobierno, el almirante Carrero Blanco, que pasaba en coche camino de su despacho por el lugar de la explosión en el momento de ocurrir el hecho, ha sufrido graves heridas a consecuencia de las cuales falleció poco después de ser ingresado en una clínica”. Tot i que ja havien passat força hores de l’atemptat, s’optava per un relat en ordre cronològic dels fets deixant caure, en les últimes paraules de la notícia, la mort del president. Malgrat que els codis de la redacció periodística ja feia temps que estaven establerts, segurament, el text d’aquella notícia fa evident, per una banda, la immaduresa d’un periodisme que, en un règim dictatorial, no tenia la llibertat ni la possibilitat d’evolucionar. Però també delata la por i la cautela en les informacions delicades, en què preferien prioritzar el context de la catàstrofe per minimitzar l’impacte d’un assassinat que suposava una estocada al govern de Franco.

Es diu que el periodisme és el primer esborrany de la història, i és obvi que aquest esborrany sovint té les empremtes i cicatrius del context polític i social del moment. 

D’altra banda, la coincidència de l’efemèride amb l’estrena del documental Matar al presidente (Movistar+), on es defensa la teoria d’una conspiració, també ha provocat que els informatius d’algunes cadenes s’afanyessin a contrastar aquesta versió amb diversos historiadors. Tots coincidien a emparar-se en la falta de proves sobre la participació de sectors del règim o de la CIA per facilitar la feina a ETA. La tesi del documental ha sigut prou potent perquè els mitjans hi vagin a remolc. Potser Josu Ternera Urrutikoetxea, que va admetre haver col·laborat en l’atemptat contra Carrero Blanco a No me llame Ternera, podria aclarir-ho en una nova entrevista. En tot cas, és significatiu quants interrogants apareixen encara sobre el règim de Franco. Mig segle més tard també hem après que les dictadures no sempre deixen proves perquè tot encaixi i que Espanya no ha tingut mai gaire interès a destapar el seu propi passat.