L’atemptat contra Fico i el batec crispat d’Europa
L’intent d’assassinat del primer ministre d’Eslovàquia, el populista i pro Putin Robert Fico, ha arribat en un moment de màxima polarització política al país i a només dues setmanes de les eleccions europees. A més de ser una terrible desgràcia personal, l’atemptat és un símptoma més d’una Europa cada cop més tensada, on els discursos d’extrema dreta guanyen terreny i quotes de poder enmig d’un gran desconcert popular. És un nou i greu avís. Quan la discussió pública només admet dialèctiques simplistes, a favor i en contra, llavors van desapareixent els ponts de diàleg i s’obre la porta als extrems.
La guerra d’Ucraïna, els efectes de la pandèmia, la immigració, la crisi climàtica, els debats de gènere i el desclassament de capes àmplies de la població conformen un còctel social i ideològic de gestió cada cop més difícil. Fa temps que s’han diluït els consensos propis de l’estat del benestar i de les democràcies liberals. Les derives autoritàries estan a l’ordre del dia.
Eslovàquia, a través de la figura de Fico, ha destacat en aquesta deriva il·liberal polaritzadora. Per descomptat, res no justifica l’intent de magnicidi que ha sofert el primer ministre, un atemptat amb suposades motivacions polítiques que, tanmateix, sembla més propi d’un individu desequilibrat. Juraj Cintula, de 71 anys, poeta, hauria estat alhora tant un activista antiviolència com un simpatitzant neonazi i prorús. Tot plegat sembla prou contradictori.
Aquest, doncs, és el marc social i polític en el qual cal llegir l’atemptat contra Fico, líder d’un partit socialdemòcrata recentment expulsat del grup socialista europeu. Algú que, com Orbán a Hongria, està en plena deriva putinista, desmarcant-se del suport europeu a Ucraïna i legislant per reforçar el control als mitjans de comunicació i a les ONG. En aquesta línia, ja han sortit veus a Bratislava insinuant que l’atac hauria estat incentivat des dels mitjans crítics amb el govern, una acusació que vol tacar i culpabilitzar l’oposició. Aprofitar la desgràcia per aprofundir en la divisió.
Aquest és el sincopat batec dels temps que recorre Europa, una palpitació que també està arribant a les nostres latituds de la mà de la retòrica xenòfoba de Vox, que cerca culpables fàcils en la immigració, sobretot la islàmica. El seu verí va penetrant en les mentalitats i conquerint espais de decisió, per exemple, i aquí mateix, als governs del País Valencià i les Balears. Si a això hi afegim una realitat complexa fruit de les crisis recurrents (la financera del 2008, la pandèmica i la de la guerra d’Ucraïna), que estan debilitant les classes mitjanes, i encara hi sumam les batalles culturals de rebuig de les diferències (de gènere, religió o llengua), ja tenim el caldo de cultiu per a una fractura social creixent.
