L'Ateneu de tots
Al Palau Savassona, del barceloní carrer de la Canuda, des del 1906 hi ha la seu de l’Ateneu Barcelonès. Abans, des del 1860, aquesta institució s’havia hostatjat en l’edifici annex del Teatre Principal de la Rambla. Així, doncs, l’Ateneu ha fet 165 anys i ha acompanyat durant aquest llarg període la vida cultural i política del nostre país. Poques institucions culturals tenen la seva representativitat i, alhora, han pogut suportar el pas del temps sense perdre l’essència principal.
Aquesta herència, actualitzada durant tant temps, ens obliga a tots i l’hem de mantenir per tal que el conjunt de la ciutadania i les institucions oficials identifiquin i valorin l’aportació que l’Ateneu continua fent al món cultural i de les idees de casa nostra. Sovint diem que la “joia de la corona” és la seva biblioteca, tant pels seus quasi 300.000 volums com per la riquesa i la representativitat del que les elits del segle XIX sabien del món europeu i dels seus avenços en tots els camps. La nostra obligació, convenientment assessorats, continua consistint a mantenir viva aquesta institució per poder-la oferir als lectors interessats i als investigadors propis i forans.
Al seu costat, l’Ateneu va tenir un paper cabdal en el pas del catalanisme cultural del vuit-cents cap al catalanisme polític que aviat tindria un protagonisme electoral i institucional de primer ordre. El catalanisme ha estat i continua essent un dels trets identitaris de l’Ateneu i, per aquest motiu, va ser reprimit i intervingut durant les dues dictadures del segle XX. Més tard, la gent que a principis de la dècada del 1970 va impulsar la transició democratitzadora a la Casa va retornar la catalanitat i la reflexió sobre el catalanisme a un primer pla de l’activitat i la significació institucional. Mantenir viu aquest testimoni posat al dia convenientment és una altra de les exigències històriques que singularitzen la nostra representativitat.
De manera especial des dels anys de la Gran Guerra, el nostre Ateneu es va convertir en el temple de les lletres i de les idees, de Barcelona i del conjunt de Catalunya. Cal dir que aquesta activitat en bona part seguia la petja dels grans cicles i conferències que havien prestigiat l’Ateneu durant el segle anterior i l’havien convertit en una de les portes d’entrada a Catalunya, i sovint a la Península, dels grans corrents culturals mundials. El 1936, sectors ultrarevolucionaris van identificar l’acció cultural i la biblioteca com un reducte de la cultura burgesa i es disposaven a cremar l’Ateneu. Des del Govern, però, la intervenció de Josep Tarradellas va salvar la Casa. El 1939, ara joves falangistes van voler fer el mateix a la institució catalanista i ateneistes afins al nou règim pogueren aturar-los, però no evitar la censura contra la vida cultural i el catàleg de la biblioteca. Durant els llargs anys del franquisme l’Ateneu va viure al marge de la vida cultural de l’antifranquisme. L’acció combinada de les juntes, de les seccions, les penyes i les tertúlies obeeix, doncs, a un mandat històric i de futur.
No hi ha dubte que tot això ha conferit al nostre Ateneu una gran força i una especial capacitat d’atracció. Destaquem sovint el pas per la Casa de les figures més destacades de la cultura, de les professions liberals o de la política catalanes. Però no podem oblidar el conjunt de ciutadans que han volgut conviure-hi i que, en fer-se socis i sòcies, han enfortit aquesta institució. És indubtable que Catalunya sobresurt per la força de la munió d’ateneus, centres, esbarts i institucions de tota mena on la ciutadania ha trobat acolliment i una manera de lluitar contra les agressions externes i en defensa de la identitat pròpia, tant la de sector de classe com la nacional. L’acció conjunta d’aquesta gent ha constituït un vehicle democratitzador i d’enfortiment de la societat catalana. La contribució a aquest esforç col·lectiu representa un altre dels trets identitaris de l’Ateneu, al qual no pot renunciar.
Qualsevol junta que vulgui dirigir l’Ateneu Barcelonès pot i ha d’aportar el seu matís. Però podrà posar en perill la mateixa pervivència de l’entitat si deixa de ser fidel als grans trets identitaris d’aquesta institució. Alhora, el testimoni històric que heretem cal que el sapiguem conservar i llegar als que ens seguiran. I com a mandat actualíssim, cal ser enormement curosos amb els comportaments democràtics interns, amb l’acció ètica escrupolosa i amb el compromís de sostenibilitat que ens ha de permetre assegurar la nostra pervivència col·lectiva.
