L’autoajuda i altres contes

Des de fa uns anys, els llibres d’autoajuda, manuals de creixement personal, criança conscient, mindfulness i lideratge d’equips d’èxit s’acumulen a les prestatgeries i mostradors de les llibreries alternatives de Ciutat, i també als centres comercials, quioscos, papereries i punts de venda de l’aeroport, en versió butxaca.

A la biblioteca, aquests mateixos llibres circulen i s’esgoten engroguint-se a les motxilles i tauletes de nit dels socis lectors.

Al mercadet de segona mà, la secció de psicologia és escassa (a excepció d’algun exemplar de Wundt i Freud de tapes dures i lletres daurades). “En tenc molts, però volen”, m’explica el venedor davant la meva frustració, ara convertida en sorpresa.

Idò sí, la gent compra i regala llibres de psicologia i d’autoajuda. Molts. I alguns a vegades els llegeixen o fins i tot els subratllen!

Al parc un grup de joves comparteixen publicacions d’influencers educadors, coaches i psicòlegs que segueixen a través de Youtube o Instagram. A la coa del súper, dues jubilades es recomanen podcasts per fer meditacions sobre pau interior, abundància i amollar els pensaments intrusius. L’artista i tatuador amb més followers de la ciutat canvia dracs i calaveres per gravar om mani padme hum i altres mantres budistes als canells, dorsals i cuixes de mig barri.

Les consultes dels psicòlegs estan atapeïdes de gent, les agendes dels professionals s’omplen de noms en llista d’espera fins la primavera de l’any que ve. Les sales de ioga proliferen i els refugis de muntanya acullen retirs de meditació.

En resum, tenim més consciència que mai sobre la nostra psicologia, el món emocional i la salut mental.

Però, aleshores, per què si llegim i subratllam i intentam ser millors persones i feim i anam i sentim i pregam... per què malgrat tot continuam patint tant o més que abans?

Perquè aprendre i modificar patrons és possible, però costa.

La realitat humana és molt complexa. Davall el conjunt de conductes que realitzam cada dia, que generen admiració, enveja i crítica entrecreuada, hi ha infinitat d’aprenentatges inconscients. Tota una xarxa neuronal que configura el nostre cervell emocional i cognitiu i que ens permet percebre, aprendre, créixer i també ens dificulta i bloqueja. Imatges, experiències i traumes que activen el nostre sistema nerviós i s’acumulen i s’encallen creant mecanismes de defensa i que, intentant evitar-mos el dolor, ens generen patiment.

I quan les estratègies que vam aprendre de petits per sobreviure (fugir, enfadar-nos, desconnectar...) deixen de ser funcionals, el sistema peta. I aleshores més crits, més consum, més exigència, ansietat, depressió o malestar de qualsevol tipus.

Aprendre no és fàcil i no sempre mola. Mola saber-ne, controlar, arribar al cim. Però el procés és complex i profund, i tot sovint rasca.

Aprendre requereix, en primer lloc, curiositat: voler aprendre i tenir la motivació per explorar és imprescindible. Però comprar llibres d’autoajuda no és suficient. El procés requereix obertura, maduresa i coneixement específic i també una dosi justa de:

• Humilitat: acceptar que abans d’aprendre no en sabem. Sovint adonar-se del propi 'no saber' ens fa sentir inseguretat i ens envia al fons del pou. La humilitat l’entenc com l’acceptació de no saber.
• Seguretat: encara que no sapiguem en aquest moment, en podem aprendre. Sentir que som aptes i podem assolir allò que ens estem proposant.
• Distància: som molt més que els nostres errors i aquests no ens identifiquen. Som persones complexes amb molts recursos disponibles.
• Valentia: posar en dubte allò que ens ha sostingut fins al moment i corre el risc de fer-ho diferent, sense assegurar el resultat.

En una societat amb un sistema de càstigs i notes i classes i resultats immediats, acceptar l’error no és fàcil i fa por. L’error és vist pels infants i adults com quelcom a evitar per ser estimats i reconeguts. “No he fracassat, només he trobat 999 maneres de com no fer una bombeta”, va dir Thomas A. Edison fa molts anys, però sembla que no li vam fer gaire cas.

I al final, sovint recau en la Marquesa, la protagonista de tots els saraus, creadora de judicis i maltractaments interns, la mare de l’evitació i la vergonya, la inseguretat i l’acusació: la Senyora Autoexigència.

Estam aprenent a veure’ns a nosaltres mateixos, a cuidar-nos i desenvolupar intel·ligència emocional. I menjam sa, llegim i subratllam frases positives i connectam amb les persones, els animals, la natura i l’Univers o, fins i tot, amb nosaltres mateixos. Però els humans som complexos i els temps actuals no ens ajuden. Haurem de seguir aprofundint per entendre els nostre funcionament intern, acollir el dolor i el dol com a part de la vida, i no cercar el refugi en el plaer, la perfecció o la distracció.

Deixem de córrer per salvar-nos, i visquem.