L'autogovern, ara
Balears celebra 40 anys d'autogovern (la celebració oficial serà dimecres 1 de març, fent-ho venir bé amb la Diada de les Illes Balears) i no és de cap manera una efemèride menor. Balears és una comunitat autònoma de les dites de règim comú, i això vol dir que, en l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, no li corresponen característiques ni atribucions diferents de les de qualsevol altra comunitat autònoma (amb les excepcions de Catalunya, el País Basc i Navarra, les anomenades en el seu moment comunitats històriques). Tanmateix, tothom sap (més ben dit, ho sap tothom que vulgui saber-ho) que Balears és una comunitat amb personalitat social, cultural, lingüística i històrica pròpies. Balears no és un fruit del cafè per a tothom, quan es varen dissenyar, damunt el mapa d'Espanya, fins a disset comunitats autònomes, amb la finalitat no tant de descentralitzar el poder estatal, que ha continuat centrat a Madrid, com de diluir les aspiracions nacionals de Catalunya i el País Basc.
Balears és un país complicat i disgregat, ja des de la seva composició geogràfica com a arxipèlag. Si Espanya no hagués estat un país presoner de la seva pròpia història (una confluència entre el caciquisme de tradició pròpia amb la pitjor part del jacobinisme importat de França, incloent-hi la dinastia reial dels Borbons, que els francesos ja s'havien tret convenientment del damunt per mètodes expeditius), s'hauria atrevit a plantejar una organització territorial més valenta i més propera a un plantejament veritablement federal. Un model que hauria pogut comptar, per exemple, amb la potent suma econòmica i estratègica de Catalunya, el País Valencià i les Balears. La idea, de fet, va ser plantejada als inicis del procés constituent, però també va ser desestimada tot d'una perquè el nacionalisme espanyol no concep una Espanya prou forta per incloure dins seu una diferència nacional tan clara i pronunciada. Tanmateix, si ho hagués fet és previsible que n'hauria tret un rendiment econòmic, hauria avançat sensiblement en molts aspectes (drets i llibertats de la ciutadania, respecte a les minories nacionals, diversitat lingüística i cultural, generació de coneixement i talent) i, encara que pugui semblar paradoxal –però no ho és–, hauria solucionat en gran mesura l'anomenat problema català.
Però no parlem del que hauria pogut ser, sinó del que és. Balears, dèiem, és a dia d'avui una comunitat autònoma de règim comú, sense influència en el poder central de Madrid, amb un dèficit fiscal escandalós. És una destinació turística amb un èxit aclaparador, sobreexplotada fins a uns extrems que tots coneixem no ja per Madrid, sinó sobretot per la cobdícia dels seus propis habitants i la de tots els vividors que venen de mig món a mirar d'endur-se una part del pastís de dobler fàcil que troben aquí. Però també segueix sent aquesta realitat de país que, malgrat tot, no es deixa reduir a tòpics ni a conveniències de polítiques de despatx. És així gràcies a la societat civil, i també a una quantitat important de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers que, en aquests quaranta anys, han sabut treure profit del magre autogovern que tenim per defensar la personalitat i la dignitat d'aquestes illes. Els següents anys haurien de ser una continuació, millorada, d'aquesta feina feta: és necessari començar pel (re)coneixement d'aquells que ens han precedit i confiar en la capacitat d'aquells que vindran després. L'autogovern a Balears, ara, és cercar els interlocutors i les aliances necessaris per no ser un balneari a la deriva dins la tempesta de la globalització. Treballar per anar al món (no tan sols rebre'l quan vingui de vacances) i parlar-hi com un país democràtic i adult.
