L’era dels tatuatges (i II)

PalmaHe de dir que la meva experiència personal amb els tatuatges és molt limitada. El primer tatuatge amb el qual vaig conviure és un record de la infància, el tatuatge de Popeye el marí, un personatge de dibuixos animats que du una àncora tatuada a cadascun dels braços musculats i que obeeix a la imatge tòpica d’un mariner. Un altre record infantil que em ve al cap són les calcomanies, uns tatuatges temporals per a nins que s’adherien a la pell amb aigua i, malgrat que es desgastaven ràpidament, es posaren de moda a les dècades dels 70 i 80. Però més enllà d’aquestes vivències, és un fet que els tatuatges han sortit de la marginalitat i s’han convertit en un fenomen social que ha conquerit el món del futbol i el favor de la joventut i que s’ha d’analitzar si es vol entendre com es configura la identitat i com s’expressa la personalitat en el món actual.

Els tatuatges s’han d’interpretar en el marc de la dimensió estètica del capitalisme, com a productes d’art popular i senyals d’identitat. És una evidència que els tatuatges han perdut qualsevol força extemporània i marginal. El cos ha entrat de ple en el creixent mercat de la sensibilitat i el consum. Dur el cos tatuat és un símbol d’integració dins el sistema, una ingerència del poder en la pell. El capitalisme estetitzant ha colonitzat la mirada i l’ha dirigida imperativament cap al cos fent conscient que som el nostre cos i predisposant a domesticar-lo amb imatges abellidores i seductores. El capitalisme ha imposat l’estetització generalitzada de la vida quotidiana que ha dinamitat l’ideal de bellesa i encimat el cos tatuat com un objecte de desig estètic. Ja no és possible pensar el cos ni relacionar-nos-hi sense la mediació privilegiada dels tatuadors.

Els tatuadors usen el cos com un llenç, sotmeten els plecs de la pell als dissenys escollits prèviament pels clients. Són agents que democratitzen l’art amb criteris subjectius que reemplacen els cànons clàssics de bellesa. Són artistes de la pell que redefineixen el cos i participen en la construcció de noves subjectivitats creant bellesa artificial i consolidant la ruptura postmoderna amb el sentit comú que relacionava bellesa i art clàssic. D’altra banda, els individus tatuats llueixen els tatuatges amb orgull, com si fossin obres d’art itinerant que exposen fora dels museus, a l’abast de tothom, com els grafits i el body art.

Valor sacrificial

La funció ornamental dels tatuatges s’ha acabat imposant a la punitiva i disciplinària. Ens tatuam el cos pel desig hedonista d’agradar-nos i agradar als altres i la voluntat de satisfer la necessitat contradictòria d’uniformar-nos i distingir-nos. Els tatuatges són una modificació intencionada i dolorosa del propi cos, cicatrius obertes a l’existència que vesteixen la carn de dolor i color i li confereixen un valor sacrificial, quasi religiós.

Els tatuatges cerquen la singularitat en la pell, expressen una identitat superficial, són el resultat d’aplicar el principi d’individuació a la matèria, i donen a conèixer la història personal, les creences i els valors i fan transparent una manera de ser. La pell tatuada fa més sincera la identitat i fa palesa la renúncia a la intimitat. Els cossos tatuats tenen una funció exhibicionista i atreuen les mirades alienes. Un tatuatge està fet per ser vist, dona visibilitat i publicitat, encara que mostra tant com oculta. Els cossos tatuats són àlbums de records i esdeveniments vitals inoblidables, autèntiques exposicions d’art a l’aire lliure. Els tatuatges són dinàmics, poden créixer i apropiar-se del cos sencer, integrar-se mimèticament en l’anatomia corporal, fins a fer del cos despullat un no-lloc, una utopia, un espai protegit inaccessible a la mirada. Són capaços també de fer de la nuesa, un misteri, un estímul capaç d’encuriosir els sentits.

Els tatuatges són representacions simbòliques d’un mateix, el relat de la vida viscuda en primera persona i l’esdevenir constant, una interpretació de l’experiència i també un esforç per conduir la vida cap al somni atemporal de preservar la integritat corporal a través de marques singulars. Els tatuatges mantenen una especial relació antropològica amb el temps, permeten una visió directa del que som i el que volem ser i allò amb què ens hem convertit. I, tanmateix, sabem que l’envelliment acabarà arruant-los i desfigurant-los, amb el risc de fer-nos irreconeixibles i lletjos.

Hem convertit la pell en un camp d’experimentació artístic colonitzat per múltiples ferides. Si seguim la geografia de la pell, podem cartografiar el mapa corporal i contemplar els territoris ocupats amb marques que evoquen el lloc de naixement i altres fites vitals significatives, episodis i senyals cronològics, cites literàries, lletres musicals, icones i símbols tribals. Cada cos tatuat és una invitació a localitzar els autoretrats, els ídols, els amors platònics i reals, els motius florals i ornamentals, els ideals, les formes geomètriques i siluetes d’animals, les serps i altres figures sinuoses en els braços, les cames, el pit i també les extremitats. Els caràcters orientals sovint ocupen l’esquena i la columna vertebral. Els tatuatges a zones erògenes són hedonistes, donen gust i plaer perquè es recorren amb les mans, entotsolats en la intimitat, a la llum càlida de les espelmes. Els més atrevits es tatuen la cara i el coll, en un gest de reafirmació, autonomia i extrema llibertat.

El nihilisme ha preparat l’adveniment de l’era dels tatuatges amb la creació d’un clima de desarrelament, postveritat i manca d’universalitat, un desert ètic i filosòfic que ha propiciat l’alliberament del jo individual de les cadenes i compromisos ideològics, i del pes de la col·lectivitat. Aquesta negativitat ha empès a cercar l’autenticitat en el terreny més tangible i accessible de la pell. L’únic referent vàlid és ser un mateix, prescindir dels altres, entrar en contacte amb la llibertat creativa i escriure amb tinta una dialèctica del reconeixement facial. Els tatuatges ofereixen la possibilitat de crear sentit en un món que n’està molt mancat, trobar un punt d’enclavatge en el jo i accedir a un ideal estètic de millora i transformació sobre unes bases estètiques singulars, més enllà de les limitacions imposades per la naturalesa, i avançar en el camí sense retorn de superació de les barreres biològiques igualitaristes que ens aproxima un graó més a la conquesta d’una identitat posthumana.

Rebel·lia i insubmissió

Els tatuatges posen la identitat a l’abast de les mirades dels altres, i diuen qui som, però també qui voldríem ser i qui hem estat fins ara. Són un acte de rebel·lia i insubmissió contra els efectes uniformadors de la globalització amb l’esperança de recuperar la singularitat perduda. Malgrat les adversitats, els activistes no desisteixen i es tatuen missatges polítics en el cos per donar visibilitat a accions de protesta dirigides contra el poder. A vegades, els tatuatges actuen contra els propis defectes físics més insuportables, contribueixen a superar una relació insatisfactòria amb el propi cos i són un mitjà per tapar i cobrir les imperfeccions. També poden configurar un cos social supraindividual d’abast limitat i ser un element dinamitzador que fa aparèixer vincles i símbols comunitaris de pertinença grupal a escala local, una comunitat de la pell performativa que desafia la tendència globalitzadora que imposa l’homogeneïtat de ramat. Però la moda i l’èxit dels tatuatges estan desactivant el seu potencial crític revolucionari.