L’altre desabastiment
L’acceleració del món és bèstia: ara fa un any el problema era que encara no estava disponible la vacuna i avui el problema és que el repartidor d’Amazon carregat de paquets no podrà venir a picar-nos al timbre tan sovint com voldríem perquè precisament gràcies a la vacuna hem sortit de la pandèmia i ara a les cadenes globals hi ha uns colls d’ampolla que riu-te’n tu del carrer València, i això amenaça amb amargar-nos el Black Friday, el Nadal, els Reis i totes aquestes apoteosis del consum.
I encara bo si només fos no poder desembolicar un paquet, perquè els telenotícies (avui dividits en dues parts, apocalipsis i esports) expliquen que potser tindrem desabastiment de l’electricitat, el gas o la benzina que ens escalfen a l’hivern. Això sense comptar amb la cimera de la crisi climàtica de Glasgow, que ha acabat tocant el violí (sorpresa, sorpresa).
Tot va tan ràpid que hi ha molta gent que ja no pot seguir. Perquè, un cop s’ha enretirat l’onada de la pandèmia, sobre la sorra han quedat al descobert un munt de trastorns de salut mental, angoixes, depressions i suïcidis, que obliguen a preguntar-se de quins materials ens hem estat proveint tots aquests anys, i quins són els motius de la insatisfacció per la vida que portem, que fan que viure faci tant de mal a tanta gent.
Hi ha un desabastiment de dignitat humana, de contracte social, de relacions d’afecte, de gratuïtat, d’aspiracions que vagin més enllà de l’horitzó de la targeta de crèdit, d’inquietuds pel conreu de la bellesa, de tots aquells valors que eleven el llistó. Hi ha un desabastiment d’escoltar, de fer companyia, d’entendre l’altre i d’estar en silenci. Les primeres matèries de l’esperit humà també van molt escasses, massa. La sort és que són renovables, abundants i de franc.
