L'eclipsi de la democràcia
No tenim pluja que ens doni alegries, però hem tingut un eclipsi que, gràcies a la retransmissió magnífica i espontània de Lídia Heredia a TV3, ens ha portat una mica d’alè entre tanta duresa informativa. La periodista va viure amb emoció un fenomen difícil de veure al llarg de la vida i que la IA no pot suplir. De moment i que jo sàpiga. Des d’aquí no podíem veure l’eclipsi, però vam poder sentir la mateixa sensació. La naturalesa, els astres i determinades persones encara tenen la facultat de fer-nos viure en un món possible, ple de bellesa i d’empatia. Potser si donéssim més temps i rellevància als moments de joia col·lectiva fins i tot la sequera seria més suportable. Potser.
Durant l’eclipsi de Sol, l’Amèrica del Nord es va quedar literalment a les fosques durant quatre minuts. No sé si va ser quan va tornar la llum que el govern dels EUA va decidir que era el moment d’acabar amb la persecució de Julian Assange, el fundador de WikiLeaks, empresonat a Londres i pendent d’una extradició als EUA on podrien sentenciar-lo amb la pena de mort després de viure set anys tancat. De fet, el govern de Biden no ha decidit deixar de perseguir-lo, però després d’una petició del govern australià, ho està “estudiant”, segons ha dit el mateix president. La Gran Bretanya ha ajornat la decisió d’extradir-lo fins que els EUA no donin la garantia que no serà condemnat a mort i que es respectarà el dret a la llibertat de premsa. Veurem com acaba una pel·lícula que demostra la dificultat (impossibilitat) d’explicar els secrets d’estat sense que el cost personal sigui així d’elevat. Les típiques mesures dissuasives, vaja. Eficaces com elles mateixes.
A l’estat espanyol fa temps que dura un eclipsi total i no s’espera, a curt termini, que deixi d’estar a les fosques. Les acusacions de terrorisme del jutge García-Castellón contra activistes independentistes ha provocat l’exili de 7 dels 12 investigats que, amb raó, consideren aquesta persecució desproporcionada i un avís general per als independentistes. L’Estat utilitza les seves estructures per enderrocar un moviment polític legítim i per evitar, en definitiva, qualsevol acte de protesta. Qualsevol organització col·lectiva. Però a Espanya hi ha separació de poders. No es cansen de repetir-ho per si de cas encara hi ha algú amb ganes de posar-ho en dubte. I una democràcia consolidada. Tan consolidada que els moviments de protesta són posats al mateix nivell que el terrorisme. Perquè tothom sap que en una democràcia no cal protestar per a res.
La decisió de quedar-se o d’exiliar-se, tan legítima l'una com l’altra (una mica d’empatia, si us plau), no pot eclipsar el veritable problema que representa una persecució política com la que està patint l’independentisme català. Les acusacions de terrorisme en el cas de Tsunami Democràtic i en el de l’operació Judes o les escoltes il·legals amb el sistema Pegasus demostren la debilitat d’un sistema profundament immadur, orfe d’arguments polítics però amb la capacitat de generar un clima amenaçador i executor perpetu. Que no quedi eclipsat, doncs, el mal personal i col·lectiu que provoca aquest tipus de repressió, sigui per desvelar secrets d'estat o per exercir els nostres drets.
Lídia Heredia, mentre ens narrava l’eclipsi, va dir “perdoneu que no miri a càmera, però és bastant difícil deixar de mirar això”. Certament, és difícil deixar de mirar la bellesa de l’Univers. Tant com ho és mantenir la mirada a la repressió que s’exerceix a la Terra. Però fem-nos el favor de no deixar de mirar ni una cosa ni l’altra.
