L’ecologia de la por
Més enllà de la tragèdia i de les seves repercussions polítiques, les recents inundacions al País Valencià han duit molta gent a reflexionar sobre els perills de determinats fenòmens naturals. Quan ocorregué tot això, les Illes també es trobaven sota els efectes de la DANA i les notícies que arribaven a la gent es mesclaven amb anuncis de noves alertes aquí. Una veïna que vaig topar al forn ho explicava així de clar: “No sabem què passarà avui, però pareix que ens volen fer por”.
La por sovint ve més pels perills inesperats que per allò que sabem cert que ve i d’on ve. Precisament, un dels aspectes més complexos en la lluita contra el problema del canvi climàtic és que no hi ha una causalitat perceptible entre l’acció humana i els efectes que provoca. Que una ciutat amb molta contaminació acabi emmalaltint els seus habitants és un fet evident. Però que l’elevada contaminació de la Xina pugui acabar provocant les riuades al País Valencià no és tan senzill de veure. En el primer cas, es tracta d’humans que perjudiquen altres humans; en el segon, sembla com si la natura reaccionés contra nosaltres. I això fa molta més por.
En una enquesta recent del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, gairebé el 80% de la població manifesta la seva inquietud pel canvi climàtic i reclama l’adopció de mesures als governs, però crida l’atenció que la principal motivació és la por. A la gent no la preocupa la desaparició de la biodiversitat o de les glaceres, sinó que casa seva no es vegi inundada o que els estius es facin insuportables. L’enquesta tal vegada no és gaire sorprenent: a mi també em preocupa que els estius faci cada vegada més calor, però també em preocupa saber fins a quin punt podrem fer front al problema del canvi climàtic posant-nos a la defensiva, com si la natura deixés de ser la víctima per ser el nostre enemic.
És molt comú entre els occidentals entendre que la natura és com un gran magatzem logístic on trobam tot el que necessitam. La natura és el lloc on vivim i la font dels recursos que ens serveixen per anar construint allò que en diem civilització, des de les grans infraestructures fins a nous medicaments per poder viure més anys. En canvi, oblidam que nosaltres també som part de la natura i que, per això, aquesta hauria de ser vista més com un subjecte que té alguna cosa a dir que com un objecte.
Tenir por de la natura és una actitud tan estúpida com pensar que tot el que existeix no té altra finalitat que servir els interessos i ambicions de l’Homo sapiens. Però això no ens ha de dur a pensar que la natura és com la planta que hem de regar cada matí. Natura i humanitat són dues cares de la mateixa moneda, sense que una sigui aliena a l’altra. Per això té tan poc sentit actuar com si la natura fos un obstacle al desenvolupament humà que cal domesticar, com creure que som els humans els que ens hem de sotmetre a les forces naturals, com si fossin els déus de l’Olimp. Encara que de tant en tant es produeixi algun esdeveniment catastròfic inesperat, l’experiència ens ensenya que els enemics pels quals val la pena preocupar-se acaben essent, la major part de les vegades, membres de la nostra pròpia espècie. Que l’home continuï essent un llop per a l’home és, desgraciadament, d’allò més natural.