L’educació ambiental i els valors
Al Museu de Ciències Naturals de Barcelona es va fer una taula rodona amb un plantejament interessant. Donaven a quatre ponents un eslògan a cadascú i els demanaven que opinessin. Els experts i els eslògans eren: Manuel Delgado i “Els petits canvis són poderosos”; Natza Farré i “La revolució serà verda o no serà”; Jordi Graupera i “Pensa globalment, actua localment”, i Cristina Castells i “El futur és elèctric”. Moderava la taula Teresa Franquesa.
Els dos primers i, en part, el tercer, des de plantejaments ideològics diferents, coincidien que els eslògans que els havien tocat insistien en les actuacions individuals, i que això és una estratègia dels poderosos per atribuir la culpa de l’emergència climàtica a cadascú i no al sistema. En resum, l’educació en valors frenaria els canvis necessaris per a una revolució real que aturi l’emergència climàtica i totes les emergències associades: matèries primeres, energia, etc. Solucions dràstiques com el decreixement econòmic, el decreixement poblacional o la socialització de les economies no són possibles si el sistema consolida l’educació en valors individuals.
L’educació en valors sembla la base dels sistemes pedagògics actuals a Catalunya: solidaritat, amistat, pau, empatia i resolució dialogada de conflictes. A les grans manifestacions catalanes dels darrers anys han aflorat aquests valors: “Ni un paper a terra, entre tots ho farem tot...”. Però l’educació ambiental vol anar més enllà: educar les conductes individuals, però també les col·lectives i, sobretot, les estructurals de la societat en general. No generar deixalles o no malbaratar energia són plantejaments inicials als quals els polítics i activistes poden donar forma d’educació ambiental i, després, de plantejaments polítics de partit o socials. No veig la flagrant contradicció que els ponents van plantejar sense matisos.
