L’educació és una poètica

PalmaDes de setembre, a les aules de segon de Batxillerat, hem intentat contar una història de la filosofia. Dels molts relats possibles, el nostre havia de ser per força occidental i androcèntric, cortesia del currículum. El primer dia de classe, els vaig fer una pregunta: o és que no tenim temps lliure? Era el ressò llunyà d’un diàleg on Plató defensa que l’únic requisit per aprendre és tenir temps lliure. Ara, que el nostre camí plegats arriba a la fi, voldria tornar a la pregunta, aquesta vegada entonada des del pensament de Nietzsche: o és que no som capaços de lentitud?

En el pròleg d’Aurora, Nietzsche assenyala que el seu present (segle XIX) és accelerat, una època de culte al treball i a la precipitació. Una època indecent, que vol acabar molt prest tot el que comença. I aquest diagnòstic el disgusta de manera fonda. L’ésser humà no té cura del món, viu dins una espiral de substitució frenètica d’unes coses per unes altres. La seducció de la novetat és tan potent que no permet un coneixement tranquil, una relació amb allò que es té en present. Així, viure és encadenar una sèrie d’actes inacabats, que s’enceten amb eufòria però s’abandonen sense mirar enrere.

I el mateix passa amb les paraules, ens diu Nietzsche. Ell era filòleg, que vol dir “mestre de la lectura lenta”. Llegir amb pressa és com viure amb pressa, una indecència. La filosofia necessita lectors atents, capaços d’abaixar el ritme per poder entrar a les profunditats de cada paraula escrita. Nietzsche exigia que els seus lectors fossin atents, que tinguessin l’hàbit de la lentitud. Descrivia la lectura com un art d’orfebreria, que es rebel·la contra les presses del món. Aquesta lentitud no s’oposa a la vitalitat, és un boicot a la precipitació i a l’angoixa. És l’hàbit que permet encara l’alegria de la comprensió fonda que eixampla la vida.

Un parell de segles després d’Aurora, voldria repetir la lliçó de Nietzsche perquè esdevé intempestiva. Aprendre filosofia, enmig d’aquest món trastornat per la rapidesa i la utilitat, és tenir l’hàbit de la lentitud. En un moment en què el ritme frenètic esborra l’espai del pensament i de la comprensió, ser capaç d’aprendre és una qüestió que es juga molt a prop del temps lliure, del temps dissident, el dels orfebres, el dels lectors pacients que saben esperar i calibrar el pes de cada paraula.

Educar és alliberar

Si continuam passejant amb Nietzsche, a les pàgines de Schopenhauer com educador, trobam una crítica al filòsof-funcionari, un impostor que ignora que educar és alliberar, una tasca incompatible amb l’acumulació apàtica d’informació i metodologies. Seguint el camí nietzscheà, María Zambrano digué que “un bon professor és aquell que quan parla li tremola la veu”, perquè qualsevol aprenentatge és més digne si es fa a través de la passió. Joan-Carles Mèlich, comenta aquesta afirmació de Zambrano, i ens diu que quan els ulls ens espurnegen, quan ens tremola la veu, tot canvia. Perquè l’educació no és una tècnica, és una poètica. De fet, és perillós pretendre ser tècnics de l’educació, perquè l’educació, com la vida, és el regne de la singularitat i de la lleugeresa, només permeten una poètica.

En acabar el curs, com el personatge boig de Nietzsche, els miraré als ulls amb la llinterna encesa sota la llum del migdia, i veuré que hi ha mirades que han recollit la fletxa, just quan l’albada començava. Tots els altres, saben que encara tenen temps, hi ha tota una vida abans que arribi el crepuscle, només han de conjugar la fletxa i la lentitud.

Una poètica del temps lliure i de la passió, per ventura educar és això.