L’efecte Mona Lisa
La Gioconda no és només l’sfumato més reeixit de Leonardo, sinó que és, a més, la pintura més famosa del món. Cada any la visiten 10 milions de persones, que transiten les sales del Louvre a la recerca de la seva icona més universal. Ella els rep, invariablement somrient, a la Sala dels Estats, on l’acompanyen altres peces de primeríssim nivell –Tiziano, Tintoretto...–, que no desperten el més mínim interès entre els visitants.
El magnetisme de La Gioconda obliga els responsables del museu a destinar-hi fortes mesures de seguretat, protocols específics de conservació, enginyoses senyalèctiques i una expeditiva guàrdia pretoriana que canalitza i agilita els constants fluxos humans que l’envolten. Les 20.000 persones que la visiten diàriament al llarg de les nou hores d’obertura de les sales –1,62 segons per càpita– han de patir llargues coes, grans aglomeracions i incòmodes esperes. Ja se sap, per presumir s’ha de patir, perquè precisament d’això es tracta: de presumir.
Els especialistes tenen clar que els fenòmens Mona Lisa i assimilats –Capella Sixtina, el vuit de la Seu...– no responen necessàriament a la passió per l’art i la cultura, i que contribueixen poc a elevar el nivell formatiu general. La febre per la Gioconda té més a veure amb la compulsió consumista que amb el senyor Stendhal i els seus mítics fogots.
La motivació de tanta expectació no és exactament 'mirar' el quadre, sinó 'fotografiar-s’hi'. Paradoxalment, la majoria de visitants, quan a la fi han superat la llarga espera, li donen l’esquena. Si no, no podrien capturar el trofeu que realment venien a cercar: el selfie que pugen immediatament a l’Instagram. Personal i intransferible, encara que no gaire original.
La saturació del museu parisenc recorda vivament les insòlites imatges que arriben dia rere dia des del caló del Moro, a Santanyí, perquè és exactament el mateix mecanisme el que s’activa –l’afany de bravejar– i es procedeix amb el mateix modus operandi –suportar coes i esperes que consideraríem intolerables en qualsevol altre 'servei'.
La saturació de la pobra caleta ha alarmat tot l’estiu els ciutadans i les autoritats, que es queixen de no tenir mecanismes per aturar-ho. Ma mare, però, troba que seria molt fàcil. Que es podrien estalviar els pàrquings dissuasius, les llançadores, les acusacions mútues, la seguretat privada, el control dels aforaments... Bastaria no deixar-los baixar el mòbil a la platja. Hi podrien estar tot el temps que volguessin, però sense mòbil. Aviat s’acabaria la bulla.
La broma sona una mica radical, però és el que es fa a molts de museus. Ho explica Manuel Borja-Villel, per exemple, aterrit davant la possibilitat que es poguessin fer fotos davant de la seva Gioconda, o sigui, davant del Guernica. El director del Reina Sofía de Madrid té clar que els museus són un servei públic i que, si no es pot prestar adequadament, s’han de prendre mesures. Recorda que és “una peça extremadament fràgil” –com s’ha cansat de repetir Margalida Ramis en referència al litoral mallorquí– i explica que la seva missió és, sobretot, “conservar, educar i fer que la visita sigui de la millor qualitat possible”. Tot un programa de gestió del patrimoni. I del territori.
El cas del caló del Moro no és, però, un cas aïllat. Aquest estiu les imatges de coes i extrema saturació s’han repetit a Cala Varques, Cala Saladeta, Punta Nati, na Clara, Caloscamps... També a Deià i Formentera, on han començat a gestionar-ho activament amb mesures extraordinàries com la prohibició de vendre i consumir alcohol a l’aire lliure o controlar i limitar l’entrada de vehicles a l’illa.
El tema ha estat ben sucós i ha rearmat una vegada més l’encès debat sobre el turisme, el model econòmic i la balearització. I ja va bé, perquè hi ha infinites coses a millorar o a erradicar. No hauríem d’oblidar, però, que les pitjors imatges d’insostenible saturació de la costa mallorquina ens han arribat un any en què només hi ha hagut el 60% dels turistes habituals. De fet, la inusitada saturació de la costa artanenca –de la Canova fins al Caló– que va obligar l’Ajuntament a prendre mesures immediates, es va produir... el 2020. Sí, l’any que no vengueren els turistes. A veure si el problema el tenim a casa i no ho volem veure.
La població de les Balears va créixer un 95% en el període 1950-2000 i ja duim un increment del 49% només en els primers 20 anys del segle XXI. Paral·lelament, la població de l’Estat ho va fer un 42% i un 19% respectivament. Les projeccions a Balears parlen d’1.400.000 habitants el 2035.
Recomanam també un record especial per a l’autopista de Campos cada vegada que ens queixem de la saturació del Trenc, s’Almonia o Portocolom.
Una bona anàlisi és sempre la millor estratègia. Som molts i ens movem massa. Per aquí, grata-hi.
