L’eix dels fanàtics

La situació al Pròxim Orient és en mans de líders fanàtics i de cínics que dominen els esdeveniments. Un any després de l’atac terrorista de Hamàs, la violència s’ha apoderat de la situació i ningú parla de pau sabent que les condicions per al diàleg i la solució dels dos estats ha saltat pels aires.

La violència ha arribat a nivells inimaginables. Si l’atemptat terrorista de Hamàs del 7 d’octubre va causar uns 1.200 morts a Israel i va fer 251 ostatges, la venjança israeliana llançant 80.000 tones d’explosius sobre Gaza ha causat almenys 42.000 morts palestines. El nombre de víctimes indirectes pels efectes del bombardeig sistemàtic de la població civil, incloent-hi hospitals i escoles, és realment incalculable, així com la destrucció de les vies de provisió d’aliments, subministrament d’aigua i la generació d’odi entre els vius.

Avui l’allargament indefinit de l’ocupació de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, que sembla l’única sortida practicable per a Netanyahu, destrueix l’opció dels dos estats i esborra les fronteres palestines, víctimes de l’expansionisme dels partidaris de l’anomenat Estat de Judea.

El primer ministre israelià, Netanyahu, aliat amb els partits extremistes, amplia el radi d’atac amb una estratègia expansionista clara, i potser també perquè té pendent causes judicials que no poden avançar mentre exerceixi el càrrec. Per tant, el poder és també la seva immunitat.

SENSE AUTORITAT

Ningú, ni els EUA ni les Nacions Unides, ni per descomptat la UE, té voluntat o capacitat de dissuasió per frenar la més salvatge de les revenges israelianes i l’extensió del conflicte aquestes últimes setmanes al Líban i l’Iran. Per als EUA, Israel sempre ha estat un agent en termes de seguretat a la regió i les eleccions de novembre condicionen la capacitat d’acció de l’encara president Joe Biden.

Per la seva banda, Israel no reconeix l’autoritat de la mateixa ONU que va promoure el naixement de l’estat jueu al territori de l’antic mandat britànic sobre Palestina. D’aquesta manera fa esclatar l’intent de canalitzar els conflictes de manera civilitzada. Només el Tribunal Internacional de Justícia demanant mesures immediates a Israel per garantir que el seu exèrcit no violi la Convenció sobre el Genocidi i les ordres de detenció de la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional salven l’acció pacífica dels partidaris de la multilateralitat.

L’expansió de la revenja israeliana ha fet un pas de gegant aquesta setmana al Líban i l’Iran.

Quan el líder iranià Ali Khamenei canvia d’idioma i abandona el farsi per parlar en àrab es dirigeix a libanesos i sirians i també a tot el món àrab, obrint una porta als fanàtics allà on siguin. Que el nou president, Masoud Pezeshkian, sigui suposadament un reformista no evitarà que quedi dominat pels conservadors d’un règim que avui és una incògnita.


POTÈNCIA NUCLEAR

Va ser Donald Trump qui va abandonar l’acord que paralitzava el programa nuclear iranià i durant l’últim any l’Iran ha accelerat l’enriquiment d’urani, ha armat els houthis, ha executat centenars de dissidents polítics, ha represaliat milers de dones i nenes i ha abastit Rússia de drons que ha utilitzat contra el poble ucraïnès. Però fins on té capacitat i voluntat d’arribar en la represàlia contra Israel? Dependrà de la seva fortalesa política interna, de la capacitat armamentista que avui és menor a la israeliana i del suport dels grans actors internacionals com Rússia i la Xina. Pel que fa als protagonistes de la regió, el 7 d’octubre el terror de Hamàs va posar al damunt de la taula que és impossible la pau a la zona sense una solució a la qüestió palestina. Ho va fer responent a la via dels anomenats Acords d’Abraham que buscaven la pau a la regió mitjançant la normalització diplomàtica d’Israel amb els veïns àrabs ignorant els palestins. La via s’ha aturat, però els principals països àrabs han actuat amb cautela fins avui.

CONTENCIÓ i ODI

En quin moment va deixar de ser una bona idea la separació del que és humà i el que és diví? Avui els mites religiosos i els sàtrapes que actuen en nom de Déu destrueixen vides i minen el govern internacional amb total menyspreu a la pau i la llibertat. Entre les seves víctimes, la informació. Ni Hezbollah ni Israel permeten que la premsa lliure expliqui el que veu a Gaza, ni al Líban, ni tampoc els aiatol·làs permeten una versió no partidista de la realitat.

Com escriu Josep Ramoneda a La Maleta de Portbou : “Formar part d’un grup, en la dinàmica impulsada per la desinformació, implica odiar l’altre. I res millor per quedar atrapats en aquesta lògica que arribar a l’odi mitjançant la seguretat que proporciona creure’s el portador de la veritat”.