L’Eixample és una festa
El govern municipal de Colau repetia que per l’Eixample hi circulaven 350.000 cotxes diaris com a justificació de l’obra símbol ideològic del seu mandat: la conversió del carrer Consell de Cent en un eix verd. Que hi circulin milers de cotxes cada dia és normal: estem parlant del districte més dinàmic de la ciutat (deu ser el que més aporta al PIB de Barcelona) i està situat just al mig del mapa.
El cas és que, acabades les obres, a Consell de Cent s’hi respira molt bé, però el trànsit de vehicles es concentra ara sobretot el carrer València, i fins i tot al carrer Casp, abans prou pacificat i ara d’ús intensiu. I després, com que l’Eixample l’han convertit en una gimcana dissuasiva per als conductors, amb carrils estrets i pilones per separar els autobusos, la combinació d’eix verd i decisions de mobilitat condemna alguns veïns a gastar més temps i més benzina (i, per tant, a contaminar més) per fer recorreguts que abans feien en un moment: els cilindres metàl·lics recentment col·locats a la Gran Via que impedeixen entrar al carrer Girona (ara eix verd) i girar a Diputació obliguen a fer una volta per Bailèn, Ausiàs Marc i Roger de Llúria en cas que es vulgui circular en direcció Llobregat.
Trànsit a banda, els veïns de la nova superilla de Consell de Cent, Enric Granados, Aribau, Balmes i Muntaner han reclamat a l’Ajuntament de Barcelona solucions contra el soroll nocturn i “la invasió descontrolada de l’espai públic" a la zona. Els carrers pacificats criden gent, i això, que de dia és agradable, de nit és un malson, i mai més ben dit, sobretot en zona de concentració de pisos turístics, on l’experiència instagramàtica de Barcelona demana traslladar-se fent crits o convertint els balcons oberts en extensions de celebracions sorolloses fins a altes hores. L’Eixample és una festa, excepte per als veïns que hi viuen.
