L'elegància policial de les gallines (II)
Volen que acabem aviat la sèrie. Les gavines blaves s'han menjat tots els ous del galliner mentre les ponedores pasturaven distretes, ensumant les alfabegueres. És debades mantenir encesa la flama de l'autosuficiència policial a la nostra comunitat, i la il·lusió del Cos de Guaita de què vàrem parlar haurà d'esperar. Han tudat vuit anys i ves a saber el temps que queda per fer reviure la idea de constituir un sistema coherent de seguretat per a les illes "munyides, però oblidades". Si ha costat parlar del desig, imagineu el que torbarà la voluntat ferma de tirar endavant la decisió de crear una policia autonòmica. Convindria, per tant, ja que ens han privat de donar suport pràctic a la idea inicial, concentrar els esforços en qüestions de manca de seguretat més tangibles, encara que la indiferència de l'estructura administrativa policial no ens permetrà veure gaires miracles.
Sí que voldria afegir una reflexió a la policia social que consider que hauria d'infondre la prestació del servei. Me la va fer arribar, una mica "gelós de les gallines inqueres", un comandament d'un altre poble mallorquí. Referint-se a la seva feina, m'explicava que, certament, som un cos residual en totes les administracions. Els expedients 'ics' que ningú no sap com cal envestir, després de passar de taula en taula de diversos departaments, acaben a les de la Policia Local. Afegia que el servei assistencial als pobles s'entén com una normalitat, i que el segell de "passau-lo a..." molt sovint s'emplena amb les sigles PL, ocasionalment de manera assenyada i d'altres, com a opció indefinida.
A la vila del llevant mallorquí (tant se val quina sigui), els municipals de vegades han dutxat ciutadans perquè els poguessin atendre a Urgències mèdiques, atès que, de tan bruts que anaven, no els volien assistir. De fet, ara tenen les claus del pis d'una persona gran que viu tota sola i que no vol anar a una residència. Si pitja el botó de la teleassistència des de les tres del capvespre fins a les vuit del matí de l'endemà, són els companys de la Policia els qui hi acudeixen i actuen en conseqüència: higiene; tancar aixetes, comprovar si estan en ordre la gelera, les finestres, les portes... i, finalment, trasllat d'anada, espera i de tornada al PAC. Sí que és ver que aquesta funció tan poc policialment atractiva la solen desenvolupar més aviat els companys de la vella escola.
Hi haurà qui dejecti l'actuació i miri cap als serveis socials, atès que és l'àmbit de competència que hauria de tractar aquests casos –cert–, però la porta baixada en acabar el matí no dona opció, no hi haurà ningú fins a l'endemà o passat el cap de setmana. La incomoditat és comprensible. Per tant, què hem de fer quan ens trobam davant aquesta emergència 'social' desatesa, i només queda la baula dels municipals? No fa tants d'anys, a Palma, per manca de resposta d'ambulàncies, fèiem trasllats sanitaris d'urgència amb vehicles policials precaris. Per tancar aquest episodi, planteig als crítics què pensarien si fossin usuaris del servei assistencial dejectat? I alguns interrogants més: què vull fer com a policia? Coincideix el que vull amb el que el ciutadà espera de mi? Crític amb la "nova mentalitat", el meu company arribà a dir: "Sent tristor quan veig els policies joves caminar pel poble, i fins i tot a municipis més petits, equipats d'armilles antibales i tota la resta de material tàctic d'intervenció, però probablement no duen eines útils per dirigir el trànsit a l'entrada o la sortida d'un centre escolar; un xiulet, per exemple". Tanta sort que els veu caminar. Hi podem afegir, respecte de la comunicació no verbal, "exterioritzant, a vegades, un posat que te'n fa enfora en comptes d'acostar-t'hi".
Aquesta línia argumental comunitària no pretén advocar per una especialització a tapar tots els forats del nostre sistema –constitucional– social, ni tampoc eludir el caire repressiu que necessàriament ha d'assumir la Policia davant conductes punibles. L'objectiu és incidir en la filosofia de servei públic que ha de tenir l'estructura de seguretat focalitzada en els altres, no en nosaltres. La funció pública, en tot el seu abast, existeix per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, això és, pensar a servir, no a servir-se.
Avui detectam un batec incipient que, si tot va bé, permetrà tenir veu pròpia illenca –ja és ben hora– al Congrés dels Diputats la pròxima legislatura. Veurem si arriba a néixer el pollet verd entre tantes gavines i roses a les urnes. Aquest bri d'esperança no se sap fins on pot créixer: basta pensar en tot el que va aconseguir Coalició Canària amb un sol vot. Difícil serà que, amb tota la feina que –si arriba el cas– tindrà el candidat Vicenç Vidal per fer visibles les Illes Balears, pugui influir en la reconstrucció de l'arcaic model policial.
La juxtaposició de la Policia Local amb el Cos de Guaita no és casual: els límits (mai més ben dit) de la primera només poden ser resolts per la segona, que hauria de néixer i créixer al bressol integrador del caliu municipal. Per fer una bona truita, els ingredients s'han de mesurar. De moment, encara que encaixoni la policia autonòmica com a tal, o no, podem continuar escorcollant la capsa de Pandora, a veure què més hi trobam.