L’Eloísa a Parlament

«Els taurons impunes,
les sardines culpables»
Rosa Luxemburg

Entre la pausa sense treva que dijous donaven les sessions parlamentàries de Barcelona i Madrid, un fet es va tornar a produir. Un fet que cada dia es reprodueix vint-i-tres cops i que de tant passar ja s’ha esfumat de les nostres retines. Sobretot quan la mala educació sistèmica ensenya cegament a mirar cap a una altra banda. Dijous –ben d’hora, ben d’hora, perquè l’horror matina tant com l’esperança, ara que ja sabem que la barbàrie té tantes possibilitats com la utopia– es produïa un nou intent de desnonament. En aquest cas contra l’Eloísa, una veïna del barri de Sant Antoni amb dos fills, en situació de vulnerabilitat i inscrita a la taula d’emergència. Parabòlicament, hiperbòlicament, tot passava al carrer Parlament de Barcelona. Catalunya, 2023. Aquesta vegada alguns discursets ultraoficials –més ultres que oficials– no podien recórrer al tradicional argumentari desokupa-securitas-llenya-al-foc-enmig-de-l-incendi. La propietat desnonadora, que ha anat passant per diverses mercantils, és ara d’un grup inversor que s’ha negat a negociar –com preveu la nova legislació– i que, des de 2013, porta fent la vida impossible a veïnes i veïns en un patró ja indecentment clàssic –comprar, expulsar, reformar, vendre–. Dels dotze pisos del bloc, set ja estan en lloguers enfilats als 1.500 euros.

Res de nou sota l’skyline barceloní. Cada bloc, cada desnonament, una història sencera. O vuit mil. Perquè l’any passat es van produir 8.574 desnonaments a Catalunya. 23 al dia, en funesta lletania. I encara hi ha qui diu que serà el mercat lliure –Herodes en una festa infantil– qui tot ho solucionarà. Quan no ha estat res més que el mercat lliure –amb el suport directe, o la inacció en el millor dels casos, dels poders públics– el que ha provocat, des de l’any 2008, gairebé 300.000 desnonaments als Països Catalans que, pel cap baix, han afectat vora 700.000 persones. Entre el 2013 i el 2021 es van produir a Barcelona 22.130 desnonaments –el 51% dels quals estaven instigats per grans tenidors gegantins com els fons voltor Cerberus i Blackstone o la mateixa Sareb–. Rere 15 anys de desnonaments quotidians convindran que estem encara pitjor, perquè estem exactament igual o més avall. No arribem encara al 2% en parc públic d’habitatge –mitjana europea del 9,3%– i a sobre l’habitatge protegit es desplomarà: l’àrea metropolitana perdrà en set anys la meitat del parc sota protecció, que quedarà desqualificat com a tal. Bons auguris, ja ho veuen. Tot està encara per fer, i alguns encara es demanen per què la gent jove protesta davant la fira especulativa de The District en-el-país-dels-vint-i-tres-desnonaments-diaris.

Contrapunt hiperrealista: les més recents dades de l’INE. Publicades a finals de juny, donaven la xifra de 418.462 habitatges buits a Catalunya, vora el 10%. Si afegim els de pisos de baix consum –una despesa elèctrica anual que no arriba a un mes– i els d’usos esporàdics –menys de tres mesos–, la xifra total s’enfilaria als 847.669. Les mateixes xifres, amb les tres variants, traslladades a Barcelona donen 150.000 pisos –el 18,62% del total– on de forma habitual no viu ningú i on 75.476 són buits. Contrapunt desesperat: també abans de vacances ens autosuperàvem de nou en inèrcia especulativa; Barcelona tornava a batre rècords i fixava un nou màxim històric del preu del lloguer en 1.087 euros. Fins que el tornem a batre, esclar. En una sola dècada el lloguer ha crescut quatre vegades més que la renda i, en alguns moments de l’orgia abans de la pandèmia i la limitació de les pujades, la rendibilitat immobiliària per lloguer obria una escletxa que quadruplicava la dels bons del Tresor. Avui, segons les darreres dades de Bankinter, les rendibilitats són similars: 3,5%. Però l’article encara no ha acabat.

Si primer van desnonar i desplomar els que tenien hipoteques i des de fa anys és el torn dels que sobreviuen de lloguer, què vindrà després si no ho evitem? La voracitat dels carronyaires, sense dubtes, i el desnonament per habitacions. L’estiu també ens ha fet conèixer el nou filó metropolità, protagonitzat per joves brokers cripto-gurús que anuncien sucosos guanys al crit caníbal de money-money. Un imprescindible treball periodístic de l’Ivan Gutiérrez, de TV3, denunciava el forat legal existent per fer-se d’or amb el boom del lloguer d’habitacions, que se situa fora de la LAU i es regeix pel Codi Civil. Modus operandi antropòfag: comprar pisos a barris obrers, reformar, segregar i llogar per habitació –7 persones pagant 5.000 euros per un pis, per exemple– o fins i tot vendre-les –a 35.000 euros–. Una selva salvatge on la carn la posa especialment el jovent. Veure la peça encara esparvera i solleva. Espòiler: no consta cap investigació judicial ni policial en curs.

Més espòilers. Dijous, com el passat i com el que vindrà, els llançaments judicials continuaran en la insadollable set de mercat. El país dels desnonaments quotidians, silents i estructurals és el que desespera, però hi ha coses que, per sort col·lectiva, encara esperonen l’esperança. Dijous passat, entre la sessió fallida de Feijóo al debat d’investidura i la pausa del debat de política general, la gent, posant el cos davant l’autoritat judicial i l’escorta policial, aturava el desnonament de l’Eloísa al carrer Parlament. Ho feien amb el suport de 20 entitats –de Justícia i Pau a l’Impuls Cooperatiu de Sants i especialment Sindillar i el Sindicat de Barri del Poble Sec–, amb una detenció arbitrària pel mig i amb un detall –llegir petit, que diria Blanca Llum Vidal–, que és on nien encara totes les esperances mai no vençudes. L’Eloísa treballa en una cooperativa de neteja (CoopNet), integrada majoritàriament per dones migrants. Totes elles van decidir reagendar tots els serveis previstos per a aquell dijous per poder fer costat a l’Eloísa. Van aconseguir, acompanyades d'altres dones racialitzades i precàries, aturar el desnonament posant el cos i la cara. Bé, tan sols ajornar-lo. Ja hi ha nova data immediata. El proper 4 d’octubre.

Dimecres vinent ja no hi haurà ni sessió estatal d’investidura ni debat català de política general, on s’han oblidat força de recordar que el dret a l’habitatge és un dret com una casa. Els desnonaments continuaran, sigui setembre o octubre, faci sol o caigui calamarsa. Mentrestant, la publicitat institucional barcelonina parlarà de Pla Endreça. Però, creguin-me, que qui dijous posava maca Barcelona i l’endreçava de debò, resistint a boca de portal i colze a colze, eren un sindicat de barri, un sindicat de treballadores de les cures i les dones d’una cooperativa de neteja, autotutelant el dret a una vida digna i resistint-se a la ciutat de la desendreça immobiliària i el desori especulatiu. Màxim respecte. Infinita gratitud.