L’embolic ucraïnès

30/01/2022
5 min

Vadim Aleksiévitx va arribar a casa pocs minuts abans de sopar. Portava un parell de caixes de xampany francès, llaunes de foie-gras i de caviar beluga, a banda d’altres exquisideses. A la taula ja hi esperaven l’okroixka, l’olivie, l’otbivnie i altres plats que no poden faltar al sopar de la nit de Cap d’Any. A Khàrkiv, la segona ciutat d’Ucraïna i de majoria russòfona, se segueix celebrant l’arribada del nou any dos cops, com en els temps soviètics: un coincidint amb l’hora de Moscou i un altre una hora més tard, ja amb l’horari de Kíev. Quan a les 22.50 Putin va aparèixer per tots els canals russos per pronunciar el seu discurs de Cap d’Any, tothom va callar. Les seves paraules es van escoltar sota un silenci sepulcral, gairebé reverencial, com si parlés l’oracle de Delfos. Quan una hora més tard va sortir Ianukóvitx, encara president del país, a pronunciar el seu discurs, tots quatre (matrimoni, fill i una amiga de la família) van esclatar en aücs i expressions de menyspreu, tot i el seu tarannà pro rus.

La nit de Cap d’Any del 2013, quan el Maidan de Kíev ja estava ple de barricades aixecades per furiosos nacionalistes, Vadim Aleksiévitx era general de l’exèrcit ucraïnès, destinat a duanes i responsable que la meva arribada a l’aeroport dos dies abans seguís el protocol d’una personalitat rellevant, per a esbalaïment de la resta del passatge. Tant ell com Lena, la seva dona, són ucraïnesos de soca-rel però mai han parlat en aquesta llengua ni al seu fill, ni en l’àmbit privat ni en els seus cercles més propers, sempre ho han fet en rus, l’idioma de tothom a Ucraïna que es preï de tenir un cert estatus social. El que més recordo d’aquella vetllada de luxe, però, no va ser la qualitat del menjar i el beure ni la gresca pròpia de la revetlla, sinó una frase que se’m va quedar incrustada per sempre més. En un moment del sopar i mirant-me fixament, Vadim Aleksiévitx va deixar anar una afirmació sorprenent: “Si a mi m’obliguen a disparar un sol tret contra un soldat rus, deserto”, una frase que va comptar amb l’aprovació de les dues dones.

Tres són les raons per les quals Putin no permetrà mai que Ucraïna caigui en mans d’Occident i l’OTAN: primer de tot hi ha un component històric i sentimental. En el fons, l’ànima russa no accepta que Ucraïna hagi esdevingut un país independent; no admet que Kíev, la mare de totes les ciutats eslaves, on va començar tot i on es troben algunes de les esglésies més sagrades de la religió ortodoxa, sigui la capital d’un altre país; no assumeix que en unes terres que al poble rus li van costar molta sang, suor i llàgrimes fins que Caterina la Gran les va deslliurar finalment d’otomans per acabar annexionant posteriorment a l’Imperi l’important kanat tàrtar de Crimea, s’hi instal·lin bases d’una força militar estrangera. En segon lloc, i en relació a això últim, hi ha una qüestió d’estratègia militar. Gorbatxov, molt poc sospitós de no haver confiat en les institucions europees per establir juntament amb Occident un nou ordre mundial, va acabar la seva carrera com a estadista molt ressentit amb Europa i els seus líders. La condició sine qua non perquè la Unió Soviètica acceptés la reunificació alemanya fou el compromís per part de l’OTAN de no expandir-se cap a l’est. El líder soviètic, fent gala d’una ingenuïtat sorprenent, no va demanar mai aquest compromís per escrit i signat. Resultat? Només cal comparar el mapa de l’Aliança Atlàntica l’any 1990 i el d’avui dia. L’OTAN ja fa frontera amb Rússia per les repúbliques bàltiques i Putin no està disposat que ho faci també pel flanc sud, tot envaint, com dic, un territori molt sensible per al poble rus.

I per acabar hi ha una qüestió patriòtica. El dirigent rus no deixarà mai desemparada tota una minoria de gairebé 10 milions de compatriotes a la mercè d’un govern ucraïnès que, en el més pur estil post Segona Guerra Mundial, pretén netejar i ucraïnitzar tot el territori (s’hi estan tancant totes les escoles on s’hi impartia ensenyament en altres llengües), sense (voler) adonar-se que Ucraïna és un gresol de nacionalitats, on, a banda d’ucraïnesos i russos, hi ha romanesos, moldaus, polonesos, hongaresos, grecs, armenis, tàrtars, jueus... que veuen com els seus drets més bàsics (sobretot l’ensenyament i la protecció de les seves respectives llengües) són trepitjats per un govern que compta amb un cec suport per part d’Occident.

El govern de Kíev, per la seva banda, té una poderosa raó -a banda d’una òbvia qüestió d’orgull nacional per la violació de les seves fronteres, que no pot faltar en qualsevol conflicte que es preï-, i és l’econòmica: la regió del Donbass (acrònim de donetskii bassein, conca del Don) és rica en mineria i indústria pesant, una queixalada que Moscou no els pot arrabassar, perquè deixaria el país bàsicament en mans d’un sector primari que necessitaria una astronòmica xifra de diners per posar-se al dia, i d’una indústria turística encara molt feble.

No voldria acabar aquest article sense fer-me un parell de preguntes: quants països ha envaït Rússia des de la caiguda del Mur de Berlín i quants n’ha envaït l’OTAN? Si en comptes de compartir frontera amb Rússia, Ucraïna limités amb, posem per cas, Ruanda i el país es veiés en perill de ser envaït per, diguem-ne, hutus (els sona?), ¿l’OTAN reaccionaria de la mateixa manera? Sí, Ruanda és un país africà, però l’OTAN ha demostrat no tenir fronteres quan es tracta de defensar els seus interessos (Kuwait, l’Iraq, Líbia, l’Afganistan...). Resulta evident que l’objectiu últim de tot aquest despropòsit és, com sempre, Rússia, l’etern dolent de la pel·lícula. No seré jo qui defensi Putin, no ho faré mai, però crec que s’han de posar tots els elements a la balança.

Amb el pas del temps vaig perdre la pista de Vadim Aleksiévitx, un general ucraïnès que va afirmar mentre preníem un bany rus a la seva enorme datxa el dia següent: “Putin és un patriota que defensa el seu país”. Fa dos anys un amic comú ucraïnès que viu a Marbella m’explicava que Vadim era allà. Desconec si de vacances o, com aquest amic, s’hi va instal·lar. Potser es va ensumar el que vindria i va decidir marxar voluntàriament abans d’haver de desertar.

stats