Del reportatge de Carles Sentís (Barcelona, 1911-2011) publicat tal dia com avui a Mirador (3-XI-1932). La peça és part del cicle “Viatge en transmiserià”, referent mític en la modernització del periodisme català durant la República. Un jove Sentís es va infiltrar en un grup d’emigrants murcians clandestins per poder viure i narrar la duresa de la immigració.
Les respostes a les meves preguntes sempre començaven així: –Si todo está tan mal... antes había trabajo en Francia, en Barcelona; ahora no lo hay en parte alguna. Però això només vol dir que l’emigració ha descendit una mica aquests darrers temps, només una mica; no que s’hagi deturat. Què voleu que facin aquella gent per escapar de la misèria, sinó provar sort en alguna altra banda? Mentre morin de gana sobre el país, l’emigració serà un fet lògic i incontenible. A Lorca vaig parlar amb molta gent. Doncs bé; no vaig trobar ningú, absolutament ningú, que no tingués parents a Barcelona. A uns la família els havia marxat col·lectivament, a altres per etapes, primer la gent jove, després els vells. Les primeres persones amb què vaig entrar en relació foren les de l’hotel. L’amo: el vestit que duia l’hi havia fet un seu cosí, sastre del carrer Claris; ell havia vacil·lat durant uns mesos si tancava l’hotel i se’n venia a Barcelona a cercar-se alguna representació; no ho ha fet [...]. El mosso: una filla seva feia dues setmanes que havia marxat a Barcelona a servir (em demanà informacions sobre la mena de carrer on vivia). Després, ja al carrer, vaig preguntar una adreça a unes xicotes que xerraven en una cantonada; m’acompanyaren elles mateixes al domicili del secretari de l’Ajuntament, puix era massa difícil d’explicar el camí. S’alegraren en saber que jo era de Barcelona; una d’elles vindrà el mes que ve a servir; ara, fa de minyona a Lorca mateix, on guanya la tercera part justa del que pensa guanyar a Barcelona (la seva germana cobra, em va dir, catorze duros). L’altra xicota està malalta i espera que son pare vengui unachina (una truja, traduït al català) per fer-se operar al Clínic de Barcelona; fins té triat el metge a la sala del qual ha d’anar. I de casos així, en podria enumerar tants com vulgueu. És un país, aquell, on tothom, rics i pobres, té dues coses: tracoma als ulls i parents a Barcelona. [...] Entre nosaltres és creença general que la majoria dels emigrats murcians són a Barcelona o en pobles catalans on hi ha certes indústries. Això és erroni. Al Migdia de França hi ha molts més murcians que a Catalunya. El meu assabentat informador lorquí m’ha assegurat que a França hi ha més fills de Lorca que al nucli central de la ciutat (que té 20.000 habitants). Un funcionari del Govern Civil de Múrcia em digué que, en aquests darrers anys, havien travessat la frontera més de 30.000 persones de Lorca i pobles veïns. Els emigrants es dirigeixen d’antuvi a Barcelona, de d’on s’escampen com el gram. Fa quinze dies, quan jo era per aquelles terres, en tornaven molts de França, uns per haver-se acabat la verema, altres perquè han perdut la feina o no n’han trobada. El 13 d’octubre van tornar a Lorca un centenar d’individus. Dies abans, anant per carretera de Barcelona a València, el cotxe que em duia atrapà, l’un darrera l’altre, tres transmiserians atapeïts [autobusos clandestins que duien emigrants] [...]