L’emoció de moda

Solia visitar-la al vespre o de matinada mentre el renou de la ciutat sonava com un eco sostingut al carreró. Es presentava així, de sobte, amb les mans buides i sense avisar. “De dia puc intuir-la, però és a la nit quan se m’instal·la dins i no sé com fer-la fora”, em va explicar. Entrava a ca seva, i l’atacava quan era al lavabo o a la cuina o fins i tot dins el llit, amagant-se sota el coixí com la rateta que ve a deixar un ralet sense que ningú s’adoni que ha existit mai. Però ella sí que s’adonava, i tant si s’adonava! “Faig com si res, intent fer vida normal, a veure si se’n va, però no hi ha manera!”.

Sí, així és l’ansietat. Arriba sense demanar permís, se’n va sense demanar perdó. S’embolica amb els llençols, t’immobilitza i t’envaeix el cos deixant el seu regal enverinat: batec del cor, tremolor, sensació d’ofec, activació mental, nus al pit. I no, no sol demanar cita prèvia abans de venir.

“Jo abans no en tenia, d’ansietat”, va continuar. “Em preocupava, sí, i a vegades em costava adormir-me... Però aquesta cosa horrible que se’m clava i no em deixa respirar... Això, no”, i aleshores va exhalar com qui alena exhaust des de l’altre extrem de la piscina.

L’ansietat no és allò d’abans, no. És una altra cosa. És allò indefinible que, com un orgasme, només pots experimentar sense posar-hi massa paraules. Invasiva, destructiva, paralitzant i aterradora, ella sempre repeteix. Com un lladre que se sap el codi de la teva caixa forta, un pic t’ha visitat, és probable que algun dia torni. I és que és precisament aquí on esdevé la paradoxa: la por de sentir ansietat és la creadora d’aquesta ansietat. La por a la por. El pànic de patir, la resistència al dolor. Com més ho evites, més ho generes.

“A la feina dues companyes s’han donat de baixa i una altra ahir va anar a Urgències...”, relatava negant amb el cap com si no pogués acabar-s’ho de creure. “Tothom està fatal”.

Sí, l’ansietat és arreu i, com els calçons acampanats, més val que t’hi acostumis perquè ha vingut per quedar-se tota la temporada. L’ansietat és els texans de les emocions: curts, llargs, amples, elàstics, alts o baixos, tothom en té perquè és una emoció adaptativa i protectora que t’informa que hi ha un perill. El problema és que, quan el sistema nerviós s’activa massa, l’alarma sona a deshora.

“És que no entenc per què estic així”, i em va explicar com havia viscut els darrers dos anys, el que havia fet perquè ella i la família estiguessin bé. I ara tot estava bé, no tenia de què queixar-se. “Som una privilegiada: no he perdut ningú pel virus, tenc feina, dos fills preciosos”... I aleshores inicià aquell enfilall del “no ho entenc”, de “ho tenc tot”, “és culpa meva” i “no sé valorar res” al qual tots recorrem en passar penitència.

“Tenc tot el que es necessita per ser feliç, i no puc ser-ho”, va deixar anar amb un últim sospir ple de culpa i frustració. Vaig acollir el seu malestar com qui recull la pilota de la qual depèn el resultat d’un partit.

“Certament ets molt afortunada, tens moltes coses valuoses que altres no tenen”, vaig argumentar-li. Assentia amb el cap deixant que jo abraçàs la seva angoixa i desconsol. “Potser és precisament per això, que pateixes”, vaig concloure.

Ella va obrir els ulls com el llop que coneix el conte i sap que ara ve el moment clau. Va destapar el fluorescent mental esperant les paraules màgiques que calmassin del dolor per sempre més. “Ara és quan aquesta senyora (senyoreta, perdona...) em dona la recepta màgica i em compensa el preu de la visita”, va pensar.

Però no, no va ser per tant.

“Tens moltes coses, és cert”, vaig continuar. “Ara et falta donar-te el permís de tenir por de perdre-les”.

“Vaja pluf”, degué callar per dins, i només hi va afegir: “Ah, ja, és això”.

Sí, és això, i allò, i allò altre per ventura també. No ha passat res, però ha passat molt. I aquests dos anys de lluita i resistència deixen ressaca a totes les cases, a tots els llits i coixins de tot el veïnat. I tu lluites per evitar, per remuntar, per intentar continuar igual. És quan vols sostenir-ho tot que perds l’equilibri.

“I aleshores, què faig?”, va demanar impacient.

Fer. Anar, crear, ordenar. Solucionar. Canviar. Evitar. Millorar. (Pre)ocupar-se.

T’esgotes.

“De moment no cal que facis res”.

Em vaig acostar i les dues vàrem quedar en silenci una bona estona. Respirant, perdudes en la immensitat del tot i del res, i a poc a poc es va acoblar a mi amb la precisió de qui es sincronitza amb Gemma Mengual.

I vàrem existir, senzillament. Vàrem escoltar, vàrem acollir i observar. Sense fer, sense dir, sense resoldre.

Una llàgrima va relliscar-li galta avall.

“Em fa mal. I també m’allibera”.

“Ho sé”. 

I vàrem continuar allà. Així. Callant. Sentint.

És ara, quan tot sembla adormit, que en el silenci pots sentir l’enrenou que dus dins. La nova normalitat, en diuen.

Ssshhhh...

Mar Pla és psicòloga