L’empobriment com a oportunitat
Com a societat i, en molts casos, personalment, l’empobriment és el nostre futur a curt i mitjà termini. La inflació derivada de l’encariment de les primeres matèries no anirà acompanyada d’un augment de sous (el cost laboral ja ofega les pimes) ni serà combatuda per grans pujades de tipus (estem massa endeutats). De l’impacte d’aquest empobriment en la democràcia o la demografia en dependrà que el futur, a part de ser més pobre, sigui molt més negre. Tindrà, sens dubte, efectes negatius a molt nivells. ¿En pot tenir algun de positiu? A l’entrar en la pandèmia, es va dir que en sortiríem canviats i, en algun sentit, millors. ¿Podem créixer humanament en aquest ja inevitable decreixement econòmic? I, alerta!, que no dic pas que ho fem, només plantejo si és possible i com. Les amenaces que comporta el sistema econòmic vencedor de la Guerra Freda per a la fràgil aventura de l’Homo sapiens sobre aquest planeta no han parat d’accentuar-se. El gran Ferreres ho il·lustra amb comentaris d’extraterrestres des de la distància sideral, però fins i tot des de molt més a prop s’imposa una pregunta: ¿podem aprendre a viure d’una manera menys estúpida?
Si l’ascens del mar o les temperatures no era suficient per fer-nos entendre que decréixer en termes de “consum” o “riquesa” és la condició necessària per amortir el desastre climàtic, ara ens hi obligarà la mateixa lògica econòmica que ha fet un dogma de “créixer”. Som molts els que creiem que viure per ser més ric i tenir més que el veí no ens fa més feliços ni ens millora socialment. Ben al contrari, ens aïlla i, aïllant-nos, afebleix el bé comú i enforteix tot el que erosiona la democràcia, la civilització. I serem també molts els que, si us plau per força, posarem a prova el grau de veritat d’aquesta creença en la pobresa que s’acosta. Una pobresa luxosa comparada amb la que pot patir bona part de la humanitat, però prou limitadora perquè ens empenyi a assajar -si disposem del més bàsic i tenim prou seny- un canvi de valors que ens faci créixer com a persones. De la capacitat que tinguem d’alterar valors profunds -els que mouen de debò els nostres actes (no la nostra retòrica)- en dependrà que sortim enfortits socialment de l’empobriment. No és cap casualitat que fos l’empobrida Europa de postguerra dels 50 la que protagonitzés l’intent més reeixit de civilitzar-nos econòmicament -la socialdemocràcia-, i tampoc ho és que el consumisme desbocat, la desregulació financera i el campi qui pugui especulatiu que el van fer fracassar als 80 hagin desembocat en el Brexit i un assalt al Capitoli.
L’empobriment -del qual s’escaparan, com sempre, els més rics i antisocials- és la perspectiva més propícia per passar de l’inconfessable plaer de tenir més que el veí a la serena plenitud d’ajudar-lo, d’ajudar-nos, a tirar endavant. Per passar del jo al nosaltres. Pot sonar molt cristià o molt ingenu, però és prou humà i universal perquè faci factible la paradoxa que tenint menys tinguem més qualitat de vida. I no tenim alternativa.
