L’encongiment de la base social
Era obvi que el mentrestant no podia servir per eixamplar la base social de l’independentisme, sinó tot el contrari: l’havia de contraure. Les dades del darrer Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió, fins i tot després de la correcció, mostren aquest replegament. I, tanmateix, malgrat totes les adversitats, també amb les dades a la mà, es diria que l’aspiració a la independència resisteix.
ÉS CERT que l’enquesta Òmnibus del CEO feta el desembre passat diu que el sí i el no a la independència són del 40,8% i el 52,3%. Això ha propiciat -uns amb entusiasme, altres amb irritació- que es tornessin a cantar les absoltes a l’independentisme. Les dades s’han comparat amb les del Baròmetre de maig de 2021, que després de l’esmena eren 4 punts més altes per al sí, i 3,6 més baixes per al no. Però no es comparen eines semblants. Per exemple, a l’enquesta de gener de 2018 sobre context polític, encara sota l’impacte de l’1-O, els sí eren un 40,8% i els no un 53,9%. És a dir, resultats pràcticament calcats als d’ara. I és necessari que se sàpiga que no són el mateix el Baròmetre, l’Òmnibus o l’enquesta de context polític. Cal saber què es compara. A més, les fotos fixes quan s’estudien realitats tan fustigades judicialment i mediàticament, s’expliquen més per conjuntures volubles que pel mar de fons.
SIGUI COM SIGUI, aquest gairebé 41% que, tot i la reculada, segueix mostrant-se favorable a la independència, s’ha de considerar un miracle. Per moltes raons. Primer, perquè la repressió de l’Estat ha fet la seva feina, a més de seguir fent escarni de la impotència de l’actual autonomisme resignat. Amb l’obligació del 25% d’espanyol a les escoles, el menysteniment del català a les plataformes televisives i fins el boicot a lleis socials com la de l’habitatge, el PSOE du a terme el programa de reculada autonòmica dissenyat per la FAES i el PP, però amb més eficàcia que els seus promotors.
TAMBÉ és un miracle tanta resistència vist l’espectacle dels partits independentistes a l’hora de furgar en els ressentiments i d’optar per fugides d’estudi desconcertants. El cas Rufián d’aquesta setmana ho resumeix molt bé. Per no parlar de la dramàtica pèrdua d’iniciativa de l’independentisme a l’hora de ser capaç d’explicar-se a ell mateix. Des de l’1-O es pensa a si mateix amb perspectiva espanyola. Tant l’“unilateralisme” radical com la fantasmagòrica “taula de diàleg” són relats que han perdut l’autoreferencialitat i posen la mirada en l’adversari.
I SI LA CONFRONTACIÓ partidista és desmoralitzadora, la societat civil tampoc no troba ni el to ni el lloc. A més de dedicar-se estúpidament a exhibir el grau de desmobilització en cada convocatòria que fa, perd el nord quan pren partit en qüestions com la candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern o quan, apuntant-se a l’antipolítica, suggereix possibles candidatures electorals al marge dels partits. Per no dir que, lamentablement, ja sabem que haver compartit lluites tampoc no fa més companys de viatge.
SI MALGRAT totes les adversitats l’independentisme és manté al voltant del 40 per cent, per molt que en una enquesta perdi 4 punts, la situació no podria ser més bona. I més si el sobiranisme, és a dir, els que pensen que els catalans tenim el dret a autodeterminar-nos en un o altre sentit en un referèndum, supera el 70 per cent. Per cert, en proporcions sorprenents entre els votants de partits espanyolistes: el 26% dels de Vox, el 35% dels del PP i el 46% dels de Cs, i gairebé el 60% del votants del PSC.
NO S’AMPLIA la base -això, més que un miracle, seria una extravagància- i sí, es perd suport entre l’independentisme diguem-ne possibilista, que ara veu la secessió molt lluny. Però -si més no, de moment- no hi ha ni la desbandada que es podria témer, ni la liquidació que alguns somien. I serà així fins que no es torni a la revolució dels somriures i a l’exigència de dignitat nacional, que és el que va despertar del malson autonomista.
