L’endeutament no és la malaltia, n’és el símptoma
El problema no és que una família demani un préstec personal, sinó que ho faci perquè està al límit i no pot fer front a les despeses quotidianes –la situació encara és pitjor si sorgeixen imprevistos. Aquesta situació es va donar durant la crisi de la bombolla immobiliària de fa més d’una dècada i ara es torna a repetir amb un agreujant: avui dia només cal un clic per aconseguir doblers ràpids. La facilitat per aconseguir un préstec emmascara la major part de vegades el cost d’unes operacions financeres que en moltes ocasions afegeixen desesperació a la desesperació de les persones, que se senten en la corda fluixa.
Fa temps que l’emergència de l’habitatge i el cost de la vida formen part de les preocupacions habituals dels ciutadans de les Balears. I cada vegada són més les persones que han de recórrer als crèdits ràpids per no enfonsar-se del tot.
Els experts destaquen la manca d’educació financera, malgrat que tal vegada el problema de fons sigui la manca d’educació en general: cultura financera, valors democràtics i cívics, memòria històrica i un llarg etcètera. On es pot trobar aquesta educació quan els bancs de tota la vida són els primers a intentar col·locar crèdits personals amb pocs miraments (llevat d’honroses excepcions)? Qui n’és més responsable: el client que sol·licita finançament i que, en la seva desesperació, no llegeix la lletra petita, o els bancs que no llegeixen la lletra petita de la situació dels sol·licitants, que moltes vegades tenen una insuficiència d’ingressos clamorosa per fer front a aquesta mena dels préstecs?
És evident que moltes persones demanen préstecs que després podran tornar. Però el que preocupa als experts són les que ho fan perquè ja no tenen poder adquisitiu per afrontar el dia a dia, per què ni tan sols poden fer una planificació econòmica. Què es pot fer si es guanyen 1.490 euros i se n’han de pagar gairebé 1.000 de lloguer, com explicam aquesta setmana? Parlam d’una malaltia que es cronifica, sense una esperança de cura i que té símptomes com l’augment de l’endeutament. Mentre que els polítics fan servir eufemismes, com que “hem de traslladar el benestar que genera el turisme a la ciutadania” i s’omplen la boca de promeses, basta fer una volta per l’extraradi de Palma per contemplar les cases que encara són accessibles per a alguns: les caravanes que desafien la prohibició de l’Ajuntament de Palma i que hi continuen aparcades.
Un increment del 10% de préstecs personals només en els darrers mesos; famílies monoparentals que no saben com afrontar la seva situació; indrets, com Eivissa, on la vida no és assumible malgrat tenir feina. Aquesta és l’altra cara d’unes illes que són el motor econòmic de l’Estat.
