A l’equador de la legislatura
Ja fa dos anys de les darreres eleccions i mai, amb una vida tan monòtona i avorrida, ens havien passat tantes coses. A excepció dels pentinats de Iago Negueruela i Puigdemont, poques coses resten immutables des que s’inicià la pandèmia. La manca de mannà ha deixat dins un calaix els debats sobre si volem o no volem turistes. La deriva del procés ha convertit en autonomistes els qui eren independentistes i en defensors de la via unilateral els qui trobaven que “ara no toca”. Ciutadans, el partit del Sorpasso al PP és al llindar de l’extinció i Podemos ha entrat de ple en el sistema.
Vista la velocitat dels fets, es fa difícil predir què passarà d’aquí a dos anys, encara que s’intueixen algunes tendències. L’entrada de Margalida Prohens en escena ha inflat com un indiot als militants del Partit Popular, fins ara desorientats com un esquimal en el desert. L’efecte Ayuso n’ha estat el detonant, encara que les seves receptes haurien estat catastròfiques a les Balears i no només per les vides humanes perdudes que no hauríem pogut evitar. A diferència de Madrid, la nostra temporada turística se centra sobretot a l’estiu i en no haver fet els deures, el nostre semàfor seria vermell no només per al Regne Unit, sinó per a la resta de països emissors de turistes.
Amb tot i això hi ha hagut massa víctimes pel camí, especialment en el petit comerç i la restauració. Poc s’ha fet per ells i les seves famílies que s’han menjat el gruix de la crisi econòmica. El PSIB comença a patir el desgast de 6 anys de Govern, però sobretot la manca de capacitat de fer entendre la idiosincràsia de les illes als seus homòlegs de Madrid. Tant se val que Armengol faci bandera de la necessitat d’un finançament just al cercle d’economia. Ara per ara als ciutadans de les Illes Balears “REB” els sona més a beguda energètica que a un règim especial encarregat de mitigar els sobrecosts d’insularitat.
Sigui quina sigui l’evolució de la pandèmia no hi ha dubte que ni Armengol ni Prohens governaran en solitari la pròxima legislatura. És cert que Podemos, excepte alguna sortida de to, ja no és aquella moneia amb escopeta. Tant se val, el seu futur s’escriurà a Madrid. A l’altre extrem, si no hi ha grans canvis, és més que probable que Vox arrossegui el sector més anticatalanista de Ciutadans. En aquest context els sempre predisposats a la immolació ja vaticinen un govern PP-Vox i comencen a fer campanya en favor de l’autodestrucció. Tanmateix res està escrit en el futur del nostre país petit i pel bé de tots ens convindria convertir les amenaces en oportunitats.
De la capacitat de MÉS per arreplegar votants descontents del PSIB i Podem i d’El PI per a bastir un projecte sòlid que deixi fora de joc a Vox en depèn el nostre futur com a poble. A dos anys de les eleccions hi ha temps per reactivar el fort teixit municipalista que ambdues formacions tenen arreu de les Illes Balears. Governi qui governi s’ha de garantir una pròxima legislatura que signifiqui un vertader avanç en clau de país, sense excuses de mal pagador. La pandèmia i el Procés han monopolitzat la vida política, però si com sembla una i altre perden força, és hora de començar a parlar del nostre autogovern en majúscules. Perquè si no ho feim nosaltres no ho farà ningú.
