El valor de l’esforç montserratí en arts plàstiques (1947)

De l’article de l’arqueòleg Miquel Tarradell (Barcelona, 1920-1995) a la revista Ariel (IV-1947). El llegat mil·lenari de Montserrat serà evocat aquesta tarda a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (Carrer del Carme, 47, Barcelona) des de diversos angles de la història, la societat i la cultura per Albert Balcells, Xosé Aviñoa, Narcís Garolera i Josep M. Figueres.

Ha estat sovint remarcat que el Montserrat dels nostres pares i dels nostres avis tenia, entre la brillantor de les seves manifestacions religioses, cíviques i culturals, una faceta obscura: era l'aspecte de les arts plàstiques. Tot allò que, de valor artístic, s'havia acumulat durant segles en l'església i en el monestir, restà, després de la invasió napoleònica, reduït a unes quantes mostres museístiques. La treballosa tasca de reconstrucció s'efectuà en una època lamentable per a l'art religiós tant a dins com a fora del nostre país, i, altrament, sense un pla prèviament fixat. Seria injust fer retrets a ningú. L'esclat extraordinari del Montserrat d'avui no podia, humanament, ésser previst fa un centenar d’anys, llavors que l'Abat Blanch deia que, ja que havia calgut un mil·lenni perquè el monestir hagués arribat a la seva esplendor, en calia un altre perquè la reconstrucció total fos completada. Així, tots nosaltres hem conegut un Montserrat que als innombrables valors que oferia al pelegrí no podia afegir-s'hi la contemplació d'aquell conjunt de produccions de tota mena d'arts plàstiques que la gran tradició catòlica ha posat sempre al servei del sentiment religiós i del culte. En els nostres dies aquest estat de coses s'està modificant. Podem dir que es clou la reconstrucció de Montserrat amb un esforç continuat, vigorós, intel·ligent i entusiasta per tal de dotar la patrona de Catalunya d'un estoig i que no desdigui de la grandesa de la muntanya. El tron de la Verge, les diverses obres de pintura i d'escultura que s'han realitzat darrerament en el monestir, la seva nova façana, la urbanització de les places i el pla d'enderroc i de construcció d'allotjaments, tot respon al desig de trencar amb la tradició del segle passat, fatal per a la grandesa del cenobi. Arquitectura, urbanística, escultura, pintura, orfebreria, cap de les arts no ha estat menystinguda en aquest esforç. Un intent d'aquesta magnitud planteja el problema de la unitat del conjunt i de la línia a seguir. Amb la manca d'una escola i d'un estil, s'ha cercat, harmonitzant la natural i necessària independència de cada personalitat, una direcció. Una línia de plasticitat sòbria, sense desviacions, vinculada alhora a la llum i a la tradició del país, i a l'esperit de la Regla. L'empresa és difícil. Depassa els límits de les obres d'art dels nostres dies, destinades sobretot a la decoració i embelliment de les llars de famílies benestants. Cal un sentit de la grandesa; aquest sentit de la grandesa que tant enyorem en els nostres mestres actuals. Però no és tan sols per als nostres artistes l'ocasió de llençar-se a una obra d'unes dimensions espirituals i materials poc freqüents, és també l'adquisició d'un compromís moral, ja que la mateixa importància de l'encàrrec obliga a crear una producció on el dinamisme de la història de l'art –el dinamisme de la història dels homes– es faci palès. És a dir, representa una ocasió perquè els artistes diguin la seva paraula com a homes d'avui. [...]