L’espai electoral d'El Pi

La data del proper congrés d'El Pi ja està fixada. A final de setembre sortirem de dubtes i en breu sabrem si Tolo Gil o algú altre és el nou cappare d'El Pi. Caixa o faixa. Esperem que es resolgui per la continuïtat i creixement del partit. Per als més escèptics, el congrés suposa la victòria d’un corrent sobre l’altre; per als optimistes, l’oportunitat per superar definitivament la crisi iniciada fa dos anys amb la dimissió de Jaume Font. Intrigues internes a banda, hi ha un espai i, per tant, un futur per a El Pi?

Per a mi, la resposta és òbvia, sempre ha existit, encara hi és, i val a dir que es presumeix de ser més ampli del que ens pensam. El Pi és un projecte nou que ocupa, sobretot, l'espai que ocupava l'antiga Unió Mallorquina. Això no vol dir que sigui mateix projecte; per començar, el seu àmbit és balear i no estrictament illenc. De moment, però, el nínxol electoral del qual es nodreix és bastant coincident.

Quantitativament, el nombre de votants no ha variat radicalment en els darrers trenta anys. En gros, treu 20.000-34.000 vots a les eleccions autonòmiques, si fa no fa el mateix a les municipals i uns 8.000-13.000 vots a les de Madrid. Tradicionalment, la seva força recau sobretot a la Part Forana de Mallorca, on una bona xarxa municipalista ha garantit a cada elecció 3 diputats al Parlament i el mateix nombre de consellers al Consell de Mallorca.

Una mostra d’això fou, precisament, l’excepció del 2011, quan Convergència per les Illes i la Lliga Regionalista concorregueren a les eleccions per separat. En aquells moments, alguns pensaven que la sortida de Font del Partit Popular produiria un cisma intern que permetria al regionalisme i el nacionalisme de centre pegar el gran bot. Els resultats, però, foren inversos als esperats i l’espai que havia ocupat fins aleshores UM es xapà en dues meitats gairebé simètriques. La Lliga obtenia 12.313 vots i Convergència per les Illes, 11.922, un total de 24.235 vots que per primera vegada quedaren fora representació, cosa que facilità el govern més fosc de la història de les nostres illes.

És cert que la societat i la demografia de les Balears han canviat molt els darrers anys, però l’espai fins ara no ha decrescut de manera significativa. A les darreres eleccions, El Pi va treure 33.060 vots al Parlament en uns comicis molt complicats per a les forces d’àmbit autonòmic, pocs menys dels 34.000 i escaig de les anteriors. De llavors ençà, els principals desafiaments a què s’enfronta la continuïtat del partit són més de caràcter intern que extern. La candidatura de Toni Amengual volia posar pau entre els antics militants de les dues grans famílies del partit. Per evitar la guerra, es feu una llista de consens amb membres d’un i altre sector sense ser conscients que la clau de futur és que, corrents i matisos a part, deixi d'haver-hi uns i altres.

No hi ha espai per a dues formacions, només feina per consolidar un discurs i un programa que, de moment, desconeix una gran part de la ciutadania. I el missatge és fàcil d’entendre i transversal, però cal creure’s el que es diu i repetir-ho fins a la sacietat sense por ni complexos. Si s’és balearista, nacionalista o regionalista s’ha de repetir fins a dir basta explicant en què consisteix. El mateix amb la resta de banderes. S'han d’acabar els tirs al peu, els retrets interns en públic i les ambigüitats que creen malestar intern com ara què cal fer amb Vox o les declaracions sobre els presos polítics catalans. En definitiva, centrar-se en el que uneix i permet el creixement.

Desconec si hi haurà més d'una llista, però el futur passa per l'acceptació dels resultats i que el futur líder ho sigui de tot el partit i no d’una part. Qui no vulgui remar cap endavant millor que abandoni la nau, però qui remi haurà de ser generós i persuasiu oblidant fílies i fòbies passades. Els militants i, sobretot, els futurs líders d'El Pi són els responsables que un espai polític que existeix des dels inicis de l’autonomia es renovi. L’espai hi és i no s'ha tocat sostre.