L’espai públic en disputa
En aquest paper parlarem de tres informacions aparegudes a la premsa en el curt termini d’una setmana. Imaginin l’autopista a l’aeroport de Palma amb un carril exclusiu per a cotxes de lloguer. Seria una proposta absurda que, no obstant això, encaixa perfectament en la lògica de la turistificació. Més enllà de l’abassegament de l'espai físic, la turistificació és un estat de la ment, una mena de pensament dominant o mainstream que intenta que el turisme impregni tots els àmbits de la vida quotidiana. Quan es pensi al nou bany de casa, s’imagini al d'un hotel; quan passi una cursa internacional, l’advocació sigui per l’ocupació hotelera que provoca; veure una bicicleta, encara que estigui rovellada, faci pensar en cicloturisme; i així fins a l’infinit.
La disputa de l’espai públic als ciutadans per part de l’activitat econòmica no s’entendria sense la cobertura d’aquest discurs ecumènic entorn del turisme. L'Ajuntament de Palma s'atreveix a signar un "acord extrajudicial" amb els restauradors, per ampliar de terrasses a places i passejos, perquè se sent assistit per un suposat interès general, quan realment l’assumpte respon a un interès comercial. Seria interessant tenir estadístiques (ara que el Govern les ha posat de moda) sobre quants residents utilitzen aquestes terrasses i quins mesos estan disponibles. Podria donar-se el cas que romanen tancades l’època de l’any que els residents més les poden freqüentar. El cartell “Tornam el mes de març” és la desmitificació d’aquest interès general.
Les places i passejos ara ocupats per terrasses, fins no fa gaire, eren espais de convivència ciutadana i lloc d’esbarjo per a nins i nines, essencials per mantenir un esperit de barri i per construir punts de referència col·lectiva. Està comprovat que jugar a l'aire lliure fa que els nins i les nines siguin més intel·ligents, imaginatius i socialitzin millor. La transformació d’aquests recintes públics i comuns en enclavaments comercials és el resultat d’una decisió raonada i compartida o és producte d’una claudicació? De la lògica de gaudir l’espai comú, compartir vivències i reconfortar el cos i l'esperit, sense solució de continuïtat, s’ha passat a l’infortuni del menjador col·lectiu a l’aire lliure. Alguna vegada s'han preguntat on menjaria tanta gent sense l’espai públic?
Si s'obre el visor i s’amplia l’àmbit públic a les autoritzacions administratives, arribam a la segona notícia. En aquest cas, caldria preguntar-se per què l'interès dels batlles a defensar el lloguer vacacional a cases il·legals en contra de l‘opinió del Govern. Igual que abans, tot l’absurd que rodeja aquest assumpte només es pot explicar per l’existència d’una suposada raó d'estat basada en un turisme amb bul·la per a tot. El Decret llei de simplificació administrativa (que amnistia cases il·legals) excita la luxúria urbanística: a cada finca una casa. La turistificació entra a la fase de fentanil sintètic, en què la normativa polvoritza l'estat de dret, s'entronitza el greuge comparatiu com a norma i es pretén que el ciutadà responsable actuï com a mort vivent en un Zombies Party.
És curiós comprovar com la inèrcia porta els ajuntaments, responsables administratius de les il·legalitats, a fer campanya per premiar els infractors amb el manteniment de la llicència turística que, al seu dia, les havia concedit un govern del PP de manera poc rigorosa esperonada pel clientelisme. En un exercici superlatiu d’hipocresia política, mentre els partits discursegen sobre límits i massificació, d’un decret desenvolupista i d'absoluta permissivitat immobiliària, pretenen eliminar l’única mesura que podria implicar parcialment un decreixement de places turístiques.
Durant molt de temps, a qualsevol tipus de dissidència respecte del pensament dominant se'n deia turismofòbia. Ara, la mateixa massificació ha fet que aquesta idea s’enfonsàs com un castell de naips. De fet, la turismofòbia mai no ha existit, simplement, era l’expressió més agressiva del mainstream turístic. Els mateixos arguments que s’empraven per estigmatitzar els disconformes ara són peces separades d’un vaporós discurs oficial per blanquejar les contradiccions internes del poder. És el discurs del sí, però no; és a dir, parlar de límits, però deixar el mercat sense controlar. S’ha esvaït la fòbia, però es mantenen tots els tics del discurs de la turistificació.
Notícia tres. El discurs d’alguns sectors empresarials no coincideix totalment amb el discurs oficial, ni amb el negacionisme actiu del sector immobiliari. Nogensmenys, adverteixen que les manifestacions es fan servir com a imatge que el turista no és benvingut. La seva tesi és que no ajuden, amb aroma de discurs de la por, no corroborat per un descens d'arribades. També, se li podria fer la volta i pensar que les manifestacions representen una ciutadania responsable preocupada per la qualitat de vida, pel medi i per la crisi climàtica. Però això implicaria capgirar el mitjó de la turistificació. En tot cas, és evident que les manifestacions no són el problema, sinó part de la solució.
