L’Espanya inestable
Temps enrere, Espanya era políticament bipolar. La política era d’esquerres o de dretes i hi havia dos grans partits que representaven aquestes dues opcions que s’alternaven al govern de forma gairebé natural. A les acaballes del primer quart del segle XXI, però, el bipartidisme sembla una extravagància del passat i la fragmentació política, una realitat indiscutible. La necessitat d’arribar a pactes per poder governar ha passat a ser habitual, però això no és necessàriament dolent. Molts de països de llarga tradició democràtica se sostenen políticament a través de pactes i coalicions per formar governs i, si les coses es fan bé, tothom hi guanya en estabilitat i pau social.
Però el que passa avui a la política espanyola no és ben bé el mateix i s’ha arribat a una situació que sembla que no agrada a ningú. El debat es fonamenta més en la passió i l’insult que en la raó. Els líders prefereixen clamar els discursos davant una multitud encesa, que proclamar-los en una cambra parlamentària. La reflexió política rigorosa i assossegada fa estona que ha mort a mans de les xarxes socials i dels mitjans incendiaris. Els ciutadans sovint ja no sabem ben bé què passa, però creix la sensació que això no pot acabar bé.
Hi ha dos elements nous en aquest escenari que expliquen en bona part la situació descrita. El primer és l’absència de partits que facin de pont entre els dos blocs, allò que es deia fer de frontissa. Al llarg dels anys n’hi ha hagut diversos, el darrer ha estat Ciutadans, però tot plegat ja són història. També feien aquesta funció els partits nacionalistes moderats, però avui tot s’ha complicat molt en aquest aspecte i amb això entrem ja en el segon element: l’auge dels nacionalismes més radicals. Ja no queda res del seny de Convergència, i el Partit Nacionalista Basc no és tan hegemònic com abans. La major presència de partits independentistes fa que sigui difícil debatre sobre com ha de ser la nació quan alguns dels que participen en el debat no en volen formar part.
Però no tot el nacionalisme és separatista i avui el principal risc per a la unitat d’Espanya no ve per l’aspecte territorial, sinó per la pretensió d’imposar una idea de nació centralista i culturalment monolítica, com la que defensa Vox, el partit nacionalista més votat del país. Aquest monolitisme cultural es fa palès, per exemple, quan arterosament es crea la confusió entre la unitat de la nació i la unitat lingüística, com si sense una llengua comuna una nació no pogués sobreviure. Aquest argument fal·laç segurament deu fer riure de valent un suís o un belga, però a Espanya suposa un insult a la intel·ligència i la manifestació d’un supremacisme repugnant cap als milions d’espanyols que no tenim el castellà com a llengua pròpia.
És per això que, més que la unitat d’Espanya, el que perilla avui és la seva estabilitat com a nació, és a dir, com a comunitat plural de convivència. Si la majoria de gent d’aquest immens país no és capaç d'entendre-ho, serà quan podrem estar segurs que això només pot acabar malament. I llavors no farà cap falta manifestar-se al carrer ni estirar-se els cabells. Tan sols ens caldrà esperar, lamentant-nos pel que hem construït.
