L’esperit de la mobilització

Discutíem amb un company sobre l’estat de salut que té en aquests moments l’esperit de mobilització ciutadana a les Illes. En parlàvem la setmana passada amb l’horitzó de la manifestació ‘Menys turisme, més vida’ convocada per a aquest dilluns a Palma, així que tant la conversa com aquest article en són previs. Tant és, perquè al marge que sigui important veure quanta gent –en aquest cas a Mallorca– vol manifestar col·lectivament el malestar o l’esgotament pel turisme massiu, la preocupació per la manca de recursos, i l’exigència d’unes polítiques que posin límits a un creixement sense fre, al marge d’això, la mobilització també és un termòmetre d’aquest esperit de contestació social.

De la gent de les Illes sovint es diu que som conformistes, tirant a servils, i que tendim a situar-nos darrere una roca quan ens envaeixen. Però la història de les mobilitzacions que hi ha hagut aquí des de la democràcia ens posa una nota bastant alta en voluntat de mobilització: per la Dragonera, per la Trapa, pel Trenc o pel parc de la Mar, per la llengua pròpia, per l’educació pública, pel tren, pel dret a decidir, i contra la invasió d’Iraq, contra les prospeccions petrolíferes, entre moltes altres convocatòries massives.

És cert que des de fa una dècada n’hi ha moltes manco, ja sigui perquè hi ha hagut un canvi social evident o perquè la pandèmia va desactivar la mobilització col·lectiva, perquè la gent manifesta la seva queixa a les xarxes socials o d’altres maneres. No crec que sigui definitiu si hi ha més o menys gent a una manifestació. S’han diversificat les maneres de queixar-se, però la queixa hi és. L’hem de fer bullir, perquè aquest bull és la mesura de la capacitat de canviar les coses.