L’essencial no és invisible
“Feia totes les coses bé. Em rebel·lava de manera silenciosa, amb el pensament” Ottessa Moshfegh.
Sempre quedarà el vot. Tant se val l'actitud que adopti una persona, de tota manera acabarà votant, o no votant. Una convocatòria electoral no és un fet individual, el vot és personal i secret. I abstenir-se és una manera més de participar, de dir que passa o no s’està de acord amb tot el que es proposa, per això es comptabilitza de la mateixa manera que ho fan amb la resta de paperetes. Quants comicis electorals no han estat marcats per l'abstenció, i quants governs no han caigut per no complaure i seduir prou els seus votants naturals. La seva existència forma part dels indicadors de la salut democràtica d’una societat i constitueix el temor màxim dels governs en exercici a l’hora revalidar el seu mandat.
Aquest escrit, malgrat el paràgraf anterior, no va d'eleccions. Als antípodes del personatge de Moshfegh a My Year of Rest and Relaxation, hi podríem situar les "dones i homes, nens i ancians comuns, és a dir, rebels, inconformistes, incòmodes, somiadors" que el subcomandant Marcos situava en el Chiapas indígena i zapatista. Les dues en moments determinats poden ser iguals de silents. Al seu costat hi podríem situar la multitud de processos participatius ciutadans i comunitaris (escoltats en major o menor mesura per les autoritats) i les actituds personals que es resisteixen a contribuir a l'alienació sistèmica. La representació i la participació són dues sinergies que s'entrecreuen en un objectiu holístic o es contraresten i s'anul·len, que sigui d’una manera o de l’altra només depèn de l'actitud que adopti el poder constituït. L'important és no traçar línies divisòries i cercar la continuïtat. Escoltar o no escoltar, aquesta és la qüestió.
Actualment som espectadors d’un dels processos de restitució més emblemàtics de la història: el retorn a la casella de sortida de la societat xilena, gairebé cinquanta anys després de l'ignominiós cop d'estat de l’any 1973. Resistència callada, solidaritat internacional, i novament eleccions, avanços i retrocessos, participació, protesta al carrer, fins a arribar a la Convenció Constitucional, organisme constituent aprovat per plebiscit, per redactar una nova Constitució que substitueixi la neoliberal pinochetista. I l’elecció d’un nou president que la voluntat popular ha volgut que sigui el més semblant al president enderrocat de l’anomenada Unidad Popular. Diria que aquest ha estat un llarg procés de recerca i retrobament de l'essencial.
Què era l’essencial? Orlando Letelier, que havia estat membre del govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, en l'exili nord-americà, abans de ser assassinat a Washington pels serveis secrets xilens amb l'ajuda de la CIA, insistia que la situació de repressió al seu país “no és el resultat col·lateral d'una situació difícil –que és el que a la Junta li agradaria que el món cregués–, sinó la base d'un projecte social”. L’actitud sanguinària de la dictadura i el projecte neoliberal eren dues cares de la mateixa moneda. No eren elucubracions, el mateix ministre del govern de Pinochet, José Piñera, parlava de “l'autèntica revolució [...], un moviment radical, complet i sostingut cap al lliure mercat”. L'essencial per als colpistes havia estat implantar un model neoliberal, ara l'essencial per als xilens és reemplaçar la constitució neoliberal per una altra elaborada democràticament.
L'essencial pot adoptar diferents noms i formes: interès general, bé comú, defensa dels drets individuals i col·lectius, lluita pel clima i el planeta... Però el que és ben cert és que la recerca del que és fonamental i important s'exerceix quotidianament, de manera continuada, individualment i col·lectiva. I, en aquesta cerca, s'exigeix als representants de la voluntat popular i als governants que hi posin la major cura per no errar. Perdre el seu nord produeix fatiga, avorriment i, després, desafecció. Diàriament, es produeixen petits, o grans desacords, que van sumant i desgastant la relació entre els uns i els altres. A vegades falta finesa i altres, sentit de classe.
En la recerca del que em semblava essencial havia arribat a la superació de la dictadura del “lliure mercat” en l’exemple xilè. A col·lació d’aquest, i com a mostra del que succeeix quotidianament, cridava molt l'atenció l'ús que va fer de la idea de 'mercat' el president Sánchez en la polèmica sobre les macrogranges, en contraposar als arguments de fons la "carn (que) és d'extraordinària qualitat, (perquè) ho diu el mercat”. Evidentment desenfocava el que era l'essència de l'assumpte, que no era altra que els impactes ambientals i en el teixit laboral i social que produïen aquest tipus d'instal·lacions i la conveniència d'explotacions ramaderes extensives enfront de les intensives. El mercat no és el fidel de la balança, més aviat és la punta de la senyal que condueix a les majors desigualtats. Finesa i sentit de classe.
Una portaveu de les Kellys, podria dir-se, no es rebel·lava precisament de manera silenciosa en valorar la mesura estrella dels 'llits elevables' de la futura normativa turística. Segons ella, s’havien ignorat qüestions més fonamentals com eren l’edat de jubilació o l’absència de consideracions sobre la cadena de treball. Tanmateix, només la consecució de l’essencial produeix felicitat.
Celestí Alomar és geògraf
