L’estacionalitat com a element punitiu

“Tornam al mes de març” seria el títol perfecte per a la crònica hivernal de la majoria de les zones turístiques de Mallorca. Són quatre mesos –un 25% de l’any– d’una hibernació quasi completa, en què la majoria d’establiments romanen tancats. Deserts urbans a vorera de mar, amb els seus passejos costaners transitats per ocasionals caminants de temporada baixa. L’aturada d’hivern, si fos un fenomen natural, podria adquirir dimensions similars a les d’una nit polar. És una situació singular, que estranyament no encurioseix prou per ser objecte d'estudi profund. Potser és per un cert aire de sordidesa que l'envolta, com si es tractés d’una qüestió personal i íntima que no cal airejar. Res més lluny de la realitat. 

Es podria admetre que l'apagada d’activitat de l'hivern fos el costat ocult del nostre astre econòmic, però, en cap cas, es pot admetre que formi part d'un univers diferent. Com a tal, com a cara oculta, entraria en l'imaginari de l’ignot, un espai fosc on no hi ha res escrit. El seu relat seria com un ‘conte negre per a nens blancs’, amb l'objecte de dissuadir qualsevol interès per descobrir la realitat no visible. En definitiva, un no lloc on únicament nien fantasmes particulars, no un espai socialitzant. No obstant això, situar la gèlida posttemporada turística només en l’àmbit particular és un engany que tindria com a objectiu deslligar-la de la resta de l’any, com si la liquidació de final de temporada eliminés l'existència de tota relació. No hi hauria causa-efecte.  

Un exemple pràctic d’això: tot just s’ha tancat la temporada turística, els centres mèdics d’algunes zones turístiques s'omplen de pacients afectats per estrès posttemporada d’origen laboral i els quadres de malalties psicosomàtiques augmenta de manera exponencial en aquesta època de l’any. Una primera lectura del fet duria a la conclusió evident que les condicions laborals i contractuals del període d’activitat no són les adequades per garantir el benestar complet de les persones i els professionals. La relació entre el període de treball i la suspensió de l’activitat es fa més que evident i deslligar-los l’un de l’altre és impossible. El ‘fantasma’ personal que ennegreix l’espai d’hibernació no és tal, té origen laboral i adquireix la condició de social.      

Per què l’interès a mantenir la bretxa entre un moment i l’altre de l’any? La resposta segurament s’hauria de buscar en una utilització punitiva de la idea d’estacionalitat. Com és possible això? Tan senzill com que el comitè d'empresa, o els treballadors, no tenen accés als comptes d'explotació de l'empresa i no poden comprovar que l'establiment està perfectament capacitat per obtenir beneficis suficients operant únicament durant vuit mesos a l’any, com li succeeix al 80% de la planta hotelera de Mallorca. Per contra, s’imposa l’estigma de l’estacionalitat, en el sentit que en vuit mesos s’ha de treballar el mateix que en 12. Automàticament, l’estacionalitat que podria servir de factor corrector ambiental, social i laboral es transforma en element d’explotació. No s'augmenten els sous, però sí les hores de feina. 

D’una manera una mica sui generis es produeix una inversió de la càrrega de la prova per utilitzar termes jurídics: el pes de l’estacionalitat passa al deure dels treballadors, quan les decisions referents a l’explotació són responsabilitat empresarial. Qui decideix operar amb un grau determinat d’estacionalitat és l’empresa, qui opta per un model de contractació, i no un altre, és la mateixa empresa. Es prefigura una suposada relació laboral entre empresa i treballador tenint en compte un hipotètic còmput global anual en què l’empresa li faria ‘el favor’ al treballador d’oferir-li unes hores treballades ‘suficients’ que li permetin pal·liar els efectes negatius de la xacra de l’estacionalitat, l’origen de l’estrès posttemporada.

La ‘descompressió’ immediatament posterior a una temporada laboral intensa i estressant es converteix en un punt crític. Imaginàriament es crea una frontera perillosa, que aprofundeix la bretxa entre l'activitat social laboral i els problemes suposats personals, encara que aquests siguin una derivada de l'altra. Les virtuts públiques i els vicis privats de la moral catòlica-capitalista. Seria interessant saber a quantes persones la imatge del llop udolant una nit de lluna plena li recorda la plasticitat romàntica del moment i a quantes els provoca la inquietud de l'ocult. Un test psicotècnic per comprovar la síndrome d’home llop en la frontera del mes de novembre.

Si es posa l’esment en la crònica local de les zones turístiques, durant el període d'hibernació es produeix un repunt de violència de menor –i també de major– intensitat. Un problema preocupant en el qual es fa difícil arribar a conclusions sense una informació extensa i adequada que permeti analitzar la situació en profunditat. Però existeix i és real i no seria gaire arriscat mantenir la hipòtesi de partida que afirma que en aquest període incideixen directament dos factors d'inestabilitat: l'estrès i la pressió consumista d'aquesta època de l'any, en què la TV i els mitjans es converteixen en veritables ‘bombes raïm’ de la publicitat i propaganda incitant al consum. Angoixa crida a angoixa.

Però tornant al costat fosc, qui és capaç d’assegurar que allà no hi ha res escrit? Qui diu que la part fosca no conté tanta informació com pugui contenir la part visible de la temporada alta? Cal posar llum a l’assumpte.