A l’estil d’‘Els germans Marx a l’Oest’

Aquesta setmana passada ha estat notícia el reclam de Vox de liberalitzar sòl i fins i tot reclassificar sòl no urbanitzable perquè ho sigui, amb la meravellosa excusa de la problemàtica de l’habitatge a les Illes. De fet, la situació actual i dramàtica de l’accés a l’habitatge que ha esclatat en els dos darrers anys, ha esdevingut la coartada perfecta per les polítiques liberals enfocades a engreixar el negoci de la construcció i la promoció i especulació immobiliària i l’engreix de la classe rendista. 

El Govern del Partit Popular no aborda el drama habitacional anant a l’arrel dels múltiples factors que es conjuguen per provocar el fet que, en aquest territori, no es pugui garantir un dret fonamental bàsic com és l’accés a un habitatge digne i a un preu raonable (sigui per comprar o per llogar). L’enfocament, malgrat el discurs de “les pobres famílies que no poden accedir a un habitatge” que fan servir els membres del Govern, majestuosos –tractant les problemàtiques dels miserables–, despòtics, caritatius i perversos, no té en absolut un enfocament de justícia social ni de reequilibri. Ans al contrari, totes les apostes del Govern estan enfocades al reimpuls del mercat, del negoci i de l’especulació. Ja a l’inici de la legislatura es varen inventar un decret llei per convertir locals comercials en habitatges, destinant i oferint sòl públic destinat a serveis, per a la construcció d’habitatges per part de la iniciativa privada, cosa que permet apujar alçades independentment de la normativa urbanística en finques de pisos o xapant pisos grossos per tenir-ne dos i posar-los al mercat, sense cap classe d’intervenció en el preu. Després d’aquesta gesta, la consellera que ho va impulsar, va deixar el seu càrrec al Govern i se’n va tornar al seu despatx de Menorca, ja que se li havia girat molta feina arran de totes aquestes operacions que la seva norma va possibilitar i facilitar a la inversió privada. 

A partir d’aquí, li agafà el relleu el vicepresident Costa, que afegint l’excusa de la simplificació administrativa i evidentment també, del drama de l’habitatge, envestí un altre decret llei per tal d’emparar la major operació especulativa del sòl rústic a les Illes, impulsant la legalització de cases i usos il·legals que, evidentment no són les casetes que a vegades, en condicions d’infrahabitatge són ocupades davant la impossibilitat d’adquirir o llogar un habitatge en condicions, sinó que evidentment, qui l’aprofita són els grans xaletarros amb piscina il·legals que ara veuen revalorat el seu patrimoni en el mercat immobiliari de luxe. 

Al marge d’això, els planejaments urbanístics municipals i la planificació territorial continuen tenint un ampli marge de creixement en forma de sòl urbà o urbanitzable fins ara no desenvolupat, però tampoc desclassificat, tot i l’evidència que molts d’aquests planejaments estan obsolets i requereixen una revisió urgent en termes de creixement d’acord amb el moment actual de saturació, esclat demogràfic, saturació d’infraestructures i serveis, de crisi climàtica i de l’empobriment generalitzat de la societat que viu i treballa aquí. 

Tenim, per tant, una combinació explosiva: un sòl classificat que encara permet amplis marges de creixement (en població, negocis immobiliaris especulatius, usos turístics, i com a resultat consum de recursos i destrucció territorial); tenim, a més, la consolidació de les dinàmiques de construccions i usos il·legals en sòl rústic (que no hauria de ser edificable) que acaba implementant uns creixements que no estan a cap classe d’ordenació ni planificació; i tenim un sòl rústic en el qual només calen 14.000 m² per poder-hi fer una nova casa, i que “el potencial” en aquest sentit és ampli pel que fa al creixement de la urbanització dispersa que tant fragmenta el sòl que hauria de ser exclusivament per a usos primaris i al que hi hem de sumar el derivat de les agregacions de finques que es van fent de manera contínua per aconseguir acumular els 14.000 m² i que fan que les previsions de creixement de noves construccions en rústic encara creixin més sense poder saber ni tan sols fins a quin punt. I davant aquest festival de potencial creixement en una illa que ecològicament i demogràficament topa ja amb tots els límits possibles, Vox proposa “más madera” per saciar les ànsies infinites dels grans inversors, especuladores, acumuladors de fortunes, promotors i altres actors financers del mercat dels horrors immobiliaris, amb la perversa excusa del drama de l’habitatge i en nom de les classes populars de les quals se'n riuen a cara alta... Ells no aturaran. Els haurem d’aturar. Prou llenya al foc. És la guerra.