L’estil és el que penses

Amb la capacitat de fer aforismes que el caracteritza, un dia Josep Maria Espinàs me’n va dir un que no he oblidat: "L’estil és el que penses". La qualitat que tinguin els teus pensaments acabarà sent la qualitat del teu comportament, de la teva obra, del teu compromís, de la teva vida. Si t’eleves per sobre dels ressentiments, si t’esforces per no viure pensant malament de tot i de tothom, si, com va escriure en Carles Capdevila, et dius i dius coses boniques, és probable que la teva vida també voli bastant per sobre del vol gallinaci. Perquè, molt sovint, el que penses és el que dius i el que dius és el que acabes fent.

M’hi ha fet pensar l’atzagaiada de Rufián, per la qual 24 hores després de pronunciada encara estava demanant disculpes. El cap de files d’Esquerra a Madrid havia recollit la nit anterior el premi Parlamentari 2.0, que li escau, no només per la seva activitat a la xarxa sinó perquè en els seus discursos té tirada a construir paràgrafs que s’adapten als caràcters sintètics que demanen les conclusions a Twitter. I perquè les xarxes són el regne de la contundència, i a contundent no el guanya ningú.

Però un episodi com el de la DUI de l’octubre del 2017, amb les dramàtiques conseqüències que ha tingut, no pot ser ventilat amb aquesta lleugeresa per algú amb la seva representativitat. Perquè aquest estil acaba sent més que la forma, i acaba descobrint el fons del que es pensa.