21/05/2024

Arriba l’estiu, arriba el ‘mambo’

No s’acabarà el món abans que arribi l’estiu. Aquests dies el món mediàtic va a les totes amb el debat turístic. També les xarxes socials. El precedent de les Canàries, la mobilització de la gent de Sencelles, les declaracions de la presidenta Prohens i la situació de Sóller han fet esclatar comunicativament, un altre cop, el debat de la massificació, la saturació i els límits al turisme. No és el primer, ni serà el darrer. Un esclat no provoca els canvis d’arrel que necessita el nostre sistema socioeconòmic, però obliga els responsables –polítics, institucions i actors econòmics– a moure fitxa. Almenys, inicialment, en el relat. La presidenta sap que continuar insistint en el discurs 'SOS Turisme' que va abanderar el seu partit fa uns anyets seria, ara mateix, molt contraproduent, per no dir un suïcidi polític. I per això ha donat un cop de timó decidit amb el relat discursiu del Govern, encara que en realitat no tengui cap més intenció que intentar evitar la rèplica de mobilitzacions a l’estil de les Canàries en plena temporada turística. Sap perfectament que aquesta societat n’és capaç i la darrera demostració va ser el 5 de maig amb motiu de la llengua. 

El tema de la saturació de les Illes per la realitat turística toca cada vegada més gent: el drama de l’habitatge, la sensació d’expulsió del lloc on vivim, la saturació de les carreteres i els espais públics vitals per a la vida quotidiana que es converteixen en escenari i terrasses a disposar pels visitants, el fum dels creuers als ports, els anuncis d’inversions a la terminal de l’aeroport per millorar l’operativitat dels vols i, per tant, poder-los incrementar, els anuncis de desestacionalització com una versió temporal de la 'gestió dels fluxos' –si no hi cap en espai que hi càpiguen en temps–, la invisibilització de les reivindicacions del sectors laborals vinculats a l’hostaleria, especialment les Kellys, uns joves sense cap garantia de poder continuar vivint i treballant aquí, una comunitat migrant cada cop en situació més precària i menys reconeguda... I a tot això, la presidenta surt a la palestra i per primera vegada parla de decreixement (de l’oferta il·legal), però utilitza un terme que fins ara era, com a mínim, turismofòbic. S’atreveix doncs a parlar de decreixement amb solucions, però resulta que no són ni de contenció del creixement. Dos exemples: el primer, la possibilitat de destinar a lloguer turístic les cases il·legals que deixaran de ser-ho per obra i gràcia de la presidenta, i així generar grans expectatives de guany a qui pensava que no la podria ni arreglar; i el segon, el suposat decreixement del creixement de places anunciat pel Consell de Mallorca. I intent explicar el que sembla un joc de paraules: aixequen moratòria de places, per tant, continuam creixent, però baixen una mica les expectatives d’aquest creixement. Això no és decreixement. Decreixement és anar eliminant capacitat d’allotjament existent. El legal. L’il·legal senzillament s’ha de tancar. I si no basta la legislació insular s’ha d’apel·lar a l’Estat, o a Europa, de la mateixa manera que s’ha de fer per poder intervenir en la limitació dels preus del lloguer o en la compravenda de cases a no residents. Si hi hagués vertadera voluntat política, es faria. 

Cargando
No hay anuncios

Però el nostre Govern prefereix les opcions –no reals– que impliquen continuar garantint els guanys als empresaris, als inversors del negoci turístic i als especuladors immobiliaris, perquè recordem que per a aquest Govern, la propietat privada és sagrada, i la 'llibertat' (d’alguns) de fer el que la ideologia neoliberal els inspira, també és sagrada. I sí, faig servir el terme 'ideologia', cansada de sentir als hotelers demanar que no es prenguin decisions per ideologia, com si el capitalisme neoliberal que mou les seves lògiques de 'creixement' no fos una ideologia. El que passa és que com que és l’hegemònica, està tan 'integrada' que ja es considera una cultura pròpia. Una identitat. I així es legitimen les dinàmiques espoliadores, generadores de desigualtat, injustes, racistes i ecocides del nostre model economicoturístic.

Sembla idò que podríem estar en un d’aquests episodis de la nostra petita història contemporània on pareix que tot canvia perquè no canviï res en realitat. O no. Ara mateix, molts factors pressionen cap a aquests canvis, i la realitat social està tan tensada que no 'colaran' els arranjaments discursius i polítics que no siguin honestos i coherents amb la pràctica i això, un govern de dretes, en el tema  turisme, ho tendrà molt, però que molt difícil de sostenir. Veurem doncs com avança la legislatura. Com avança la temporada. Com avança el món –perquè és també un factor important d’ingerència en la nostra petita realitat insular, per molt que es pretengui ignorar– i veurem com avança la calor climàtica i la pressió en aquesta olla que som i on les colzades directament et tiren a la mar. Una mar que, en la perversió d’aquestes lògiques globals, creua pasteres amb creuers. En un territori on es creuen jets privats amb cues creixents als menjadors socials, vil·les de luxe amb infrahabitatges ocupats per unes quantes unitats familiars. Turistes de luxe amb cambreres de pis amb bosses de mà convertides en farmacioles plenes de pastilles per suportar la temporada amb sous que no arriben ni a una tercera part del que paga qui s’allotja a l’habitació que elles netegen. Nòmades digitals amb joves que parteixen perquè no troben ni feina ni casa que es puguin pagar als pobles on han viscut tota la vida. I així anam. No s’acabarà el món abans que arribi l’estiu ni després que aquest hagi passat. Però passaran coses i seran importants.