L’estrella apagada de Barcelona

“El dia que Messi ja no hi sigui” era el títol de la pel·lícula que ens muntàvem els culers en l’època en què ho guanyàvem tot. La frase semblava pronunciada per l’atàvic aixafaguitarres tribuner, però demostrava que el barcelonisme tenia el cap molt clar: tanta felicitat no era normal.

Però la realitat ha superat el pitjor malson del soci més boomer. Perquè una cosa era l’inevitable retorn a la normalitat humana i una altra aquesta tristíssima caiguda a l’abisme que sembla que no s’acaba mai.

Sí, encara amb Messi de blaugrana, el Barça va començar a desplomar-se lamentablement just quan la Champions arribava a l’hora de la veritat (després d’haver-ne guanyat quatre en nou anys, això sí). Avui, tot allò queda molt lluny. El Barça és un equip al qual no deixen entrar a la zona VIP, incapaç d’infondre respecte als contraris ni amb la samarreta, amb dificultats fins i tot per competir a la Lliga, amb la jerarquia perduda, sense gol i sense esma. I si a la Lliga fa curt amb el que té, què no li havia de passar en una Champions que s’havia d’anar a jugar al camp del Bayern Munic.

El Barça té avui un equip de futbol tan descapitalitzat com el club mateix, arruïnat per la desastrosa gestió econòmica i moral de Josep Maria Bartomeu, i tan lent de reflexos al camp com als despatxos en aquests primers mesos de la gestió desconcertant de Joan Laporta. Avui, el Barça és un club pendent d’una pluja de milions nord-americans i del retorn a la competició de dues joves promeses lesionades, Pedri i Ansu Fati. Una estrella es va encendre ahir a la nit a Barcelona. La del Barça continua apagada.