De la crítica del wagnerià Marc Jesús Bertran (Barcelona, 1872-1934) a La Vanguardia (4-VIII-1907). Traducció pròpia. Dos dies abans s’havia estrenat a Barcelona, al Teatre del Bosc, l’òpera Madama Butterfly de Giacomo Puccini (Lucca, 1858-Brussel·les, 1924) obra que aquests dies es representa al Liceu, on es va estrenar dos anys després, el 10 de desembre de 1909. El passat 29 de novembre va ser el centenari de la mort de Puccini; i el 4 de gener d’enguany va fer noranta anys del traspàs del periodista i musicòleg Marc Jesús Bertran, membre des de 1923 de l’Associació de la Premsa de Barcelona presidida llavors per Eugeni d’Ors.
Sembla que la gentil madama Butterfly hauria d’haver entrat a Espanya pel Real o pel Liceu; però la ideal japoneseta s’ha mostrat tan impacient que sense reparar en la modèstia d’escenari del Bosc ha preferit no esperar i abans-d’ahir nit ens va fer conèixer el seu niu d’amors de Nagasaki, amb els fanalets encesos de dia i nit, i les brusques i capricioses alternatives de llum i ombra. [...] Puccini, si el jutgem per la seva última obra, no es cansa; però es troba sota l’influx d’una obsessió d’ell mateix. Tota la part melòdica de Madama Butterfly és d’un mèrit molt relatiu. És una d’aquelles formoses mentires convencionals que son la seva obra: és la repetició de les dues mentires anteriors. Sentiment impulsiu, brillantor enganyosa, efusió convencional: això és l’obra de Puccini. Delectar sense convèncer: aquesta és la seva fórmula. Va trobar en La Bhoème un èxit indiscutible afalagant el gust de públics fàcils; va assolir en La Tosca un nou triomf per procediments semblants, i ara en la Butterfly ha seguit explotant el filó. A un editor podrà convenir-li; al públic no ha de satisfer-li pas. Madama Butterfly no té ni un moment de novetat. Igual s’expressa la dona jove de Nagasaki, que la bohèmia del Montmartre i la còmica romana. I, a fe meva, que les situacions i els ambients son ben diferents. Puccini demostra com a compositor un avenç i una “quasi” serietat notables en la seva darrera obra. Continua sent el compositor enginyós; i també demostra ser el productor despreocupat que rere la seva murrieria musical va de dret cap el seu fàcil negoci sense preocupar-se de la intel·ligència ni del cor del públic, el qual ha adquirit el costum d’aplaudir-lo, i l’aplaudeix, tot i que sense entusiasme, sense esforç. No ens entretindrem pas a analitzar les distintes fases de la seva partitura, perquè tota ella no resol més que una modalitat: la dels unísons de sensibleria, disfressant la manca d’intensitat de sentiment i de sincera emoció. El fet de recórrer a les mateixes modalitats, sense més matisos que els de l’èxit provat, és molt significatiu. Demostra que Puccini, que sense cap concepte podrà dir-se que estigui esgotat, està obsessionat. L’autocontemplació té els seus riscos. La figura de Narcís, tot i ser formosa, corre el perill que un dia el públic es cansi de mirar, com Narcís que no es cansa pas de contemplar-se. Pel que fa a la interpretació ens cal reconèixer que els de l’altra nit al Bosc van fer un esforç per lluir-se en la comesa. L’esforç que hi van esmerçar no és, però, prou garantia per poder apreciar l’obra en tot el seu valor. Llegint les ressenyes de la interpretació de la Storchio, la Krasceniski i la Carelli, podem fer-nos la il·lusió de que aquí podríem gaudir també d’una d’aquelles representacions que han enaltit l’obra de Puccini en el teatre Grande de Brescia, en el de Buenos Aires i en el Convent-Garden. Però, ens cal esperar. L’empresa del teatre del Bosc ha fet tot el que podia amb els elements que té al seu abast, i mereix enhorabones per haver realitzat una de les promeses fetes a l’obrir-se la temporada. [...]