L’eufòria de les ungles

M’expliquen que a TV3 s’hi farà un reality show de manicura. No és cap broma. Els que passegeu per les ciutats haureu vist la proliferació que hi ha dels establiments que et “fan” les ungles. Sempre estan plens. Hi solen treballar dones joves, que demostren un fervor sense límits per l’ofici. Llimen amb complaença, se saben els colors de moda, obren i tanquen calaixos per extreure’n cotó fluix, potets de detergent o mostraris. Toquen les tecles del mòbil amb unes ungles llargues i vermelles com raves. També hi ha els locals que estan regentats per xinesos, on de vegades hi ha homes, que també llimen. En un d’aquests establiments, hi vaig veure el patriarca dormint a la cadira de “fer” els peus. Tots fan servir paraules com permanent o semipermanent. Hi he entrat algun cop. El plaer d’abandonar les mans, allà, en aquell coixí, mentre algú te les masega amb crema provoca electricitat als cabells. A mi em duren poc, aquestes ungles. Són incompatibles amb escriure seguit i plantar.

Entenc que un reality així pretén agafar nous espectadors. Joves no catalanoparlants que adorin l’art de la cutícula. M’imagino els drames del programa –m’has trencat una ungla i em caso demà– i els aplaudiments –aquesta marieta minúscula que m’has pintat al polze és art–. Potser hi ha un Jordi Cruz que expulsi els presumptes amputadors de dits. I, en fi, si es pot fer un reality d’una activitat com fer les ungles, ja es pot fer de tot. De les cambreres d’hotel, dels treballadors d’un supermercat, dels d’un call center (aquest estaria bé: guanya qui vengui una sola oferta). I, en fi, potser podem fer-ne un de callistes, de dentistes, de proctòlegs, de llevadores. Ja m’estic imaginant el Palau Sant Jordi amb el festival de les ungles. Quina eufòria.