L’Europa desdentada
ERRORS. Ara és Ursula von der Leyen qui ha estat acusada d’“amateurisme” per l’última tempesta protocol·lària de Brussel·les. La presidenta de la Comissió ha hagut de reconèixer l’error d’haver deixat que fos el seu cap de gabinet qui declinés una invitació formal del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, a participar en la celebració del 30 aniversari de la independència del país, prevista per a finals d’agost. Un desaire comunicat pel número dos de Von der Leyen, al·legant motius d’agenda, quan el moviment de tropes russes a la regió ja havia començat. En plena escalada de la tensió entre Kíev i Moscou, la Comissió havia de sortir a donar explicacions de relliscades diplomàtiques. Mentrestant, l’agenda internacional de Zelenski ja s’havia posat en marxa amb trucades al secretari general de l’OTAN i al president del Consell, Charles Michel, i amb una reunió presencial amb Emmanuel Macron a l’Elisi i, després, videoconferència conjunta amb la cancellera Angela Merkel.
La política exterior europea es continua fent des dels estats. Són els “interessos industrials d’Alemanya i l’agenda de Macron” els qui acaben determinant les prioritats en les negociacions internacionals de la Unió, es lamenta un alt càrrec ministerial d’un país membre.
FEBLESES. “En un món de carnívors geopolítics, els europeus som els últims vegetarians”, va escriure fa temps l’exministre alemany d’Afers Estrangers, Sigmar Gabriel. El problema, però, no és de règim alimentari. Institucionalment, la política exterior europea surt al món afeblida per la tensió interna entre els dos presidents -del Consell i de la Comissió-, la nul·la química entre el cap de la diplomàcia europea i Von der Leyen, i l’ombra allargada dels grans països de la UE i els seus interessos. Massa equilibris, personalismes i estratègies diferents. Per això, la Comissió “geopolítica” que Von der Leyen va prometre quan va prendre possessió del càrrec ha topat amb la realitat de la UE: la distància entre presència i poder. Ser a tot arreu no sempre vol dir manar molt.
CONFRONTACIONS. Deia un diplomàtic que “el protocol és un esport de combat”, forma part de la representació d’uns determinats equilibris de poder. La temptació d’humiliar institucionalment la Unió ha guanyat adeptes últimament. Ja ho va tastar Josep Borell, cap de la diplomàcia europea, en el seu viatge oficial a Moscou, quan el ministre rus d’Exteriors, Serguei Lavrov, va acusar la UE de no ser un soci fiable i li va retreure la situació dels presos del Procés. El sofagate que Von der Leyen i Michel van protagonitzar durant l’última visita oficial a Turquia no va ser únicament un episodi de masclisme, també va ser el retrat de les inseguretats i els ressentiments interns de la Unió Europea, i l’escenificació oficial del menyspreu de Recep Tayyip Erdogan.
Rússia diu ara que ja no té cap interès en mantenir relacions amb la UE com a organització, sinó que prefereix mantenir-les país per país. La bilateralitat afebleix la Unió.
En aquestes noves dinàmiques de la geopolítica carnívora de la confrontació, la UE és, internacionalment, un poder desdentegat. Ho és perquè així la volen les grans potències europees i no perquè el veganisme normatiu la faci feble. De la irrellevància se’n surt amb estratègia i intel·ligència, no encomanant-se únicament a l’agressivitat. Les competències són poder.
