L’eutanàsia i la pena de mort

En el BOE de dijous es va publicar la Llei orgànica 3/2021, que regula l’eutanàsia (el “bon morir”, si ho volguéssim traduir). A la fi deixarà de ser delicte una acció tan humana com és ajudar a ben morir les persones que pateixen tant que desitgen la mort en comptes de continuar mal morint, sense esperança i amb patiments físics o psicològics sovint més dolorosos que la tortura.

Tot i les mesures de prevenció i seguretat que la mateixa Llei preveu, en el darrer debat a les Corts espanyoles hi ha hagut vots en contra: el PP i Vox. A més, aquests darrers hi exhibiren cartells en els quals amenaçaven que la derogarien. No dubt que en alguns casos les reticències a manifestar-se a favor de l’eutanàsia es basen en sentiments nobles; comprensibles encara que no els compartesquis. Però el que és fora de tota raó és que n’hi hagi que es manifesten en contra de l’eutanàsia i, alhora, es manifesten tan insensibles o fins i tot partidaris d’altres maneres d’infligir la mort no desitjada per qui la pateix.

Entre els antics n’hi havia que consideraven que la mort no era el pitjor dels càstigs que es podia imposar a un culpable, com Gai Cèsar, que segons Ciceró a les Catilinàries es manifestava en contra de la pena de mort perquè considerava que era un càstig menor en comparació amb la presó a perpetuïtat, car “la mort no ha estat establerta pels déus immortals com un càstig, sinó com un esdeveniment natural o com un repòs dels patiments i misèries”. És mal d’entendre que qualcú es negui que es concedeixi ajut a qui vol tenir dret a aquesta mort com a “repòs dels patiments i misèries” a què es referia el savi romà. I, hi afegia, per aquesta raó “els savis mai no l'han acollida de mal grat, i sovint els coratjosos l'han rebuda amb plaer i tot”.

És curiós que en la història i en les llegendes de la humanitat hi hagi molts de casos de mort cercada en què els protagonistes són vists com a herois (des de Samsó a molts de màrtirs del cristianisme que cercaven vessar la sang per la seva fe i aconseguir així el paradís, passant pel mateix Crist, que va néixer predestinat al final que aquests dies estam a punt de celebrar). O també són herois els qui estaven disposats a sacrificar la vida d’un o més éssers estimats per raons semblants o perquè no s’exposassin a mals majors (des d’Abraham al coronel Moscardó i fins Déu mateix pel que fa a Jesús, o els suïcidis dels habitants de les antigues Sagunt i Numància). Més llegendes que veritats, aquestes gestes són vistes com a heroïcitats i lloades per exemplars. I entre els qui més les lloen, i els qui més justifiquen les guerres i menys contraris són a la pena de mort, que no veuen reprovables els assassinats de la repressió franquista, o els qui són insensibles a les morts d’immigrants al Mediterrani, segurament hi ha el gran gruix dels qui més s’escandalitzen davant la legalització de l’eutanàsia. No deixa de ser un cínic contrasentit creure tenir el dret d’impedir la mort desitjada, digna i alliberadora a una persona i alhora no evitar, fomentar o provocar morts no desitjades en altres.

La mostra d’aquests valors, però, són una petita de fracció d’una intolerància molt més general, que es manifesta en totes les cares del supremacisme que els il·lumina. En el mateix sector social i ideològic hi emergeix la intolerància contra el que consideren heterodòxies al voltant de les preferències sexuals, les idees polítiques, les diferències de gènere, la diversitat cultural i lingüística... i la creació d’enemics contra els quals val tot. És la perversa voluntat de decidir sobre tot el que facin els altres, fins i tot en les accions que no els afecten a ells, i fer patir els qui no s’ajusten a la seva voluntat.

Estarem d’acord que, abans d’ajudar a la decisió irrevocable, s’han de posar tots els mitjans disponibles per a oferir altres sortides dins la vida. Però quan s’han exhaurit tots els recursos i la decisió no ha canviat és evidentment imperdonable no assistir per a fer més humana i transitable la mort. Les tècniques mèdiques actuals poden allargar sense fi la “vida”, però aquesta alternativa pot convertir-se en tortura quan l’afectat hi vol posar fi. La negativa de regular la manera d’ajudar una persona, incapaç de fer-ho per ella mateixa o de fer-ho de manera indolora, a posar fi a la seva vida, fa més flaire de venjança o de pertorbació que d’humanitat. Quan una persona, en aquestes condicions, vol cercar el “repòs dels patiments i misèries”, ho hauria de poder fer dignament i amb la societat fent-li costat. Ningú no pot ser l’amo, en cap dels molts sentits que pot tenir aquesta paraula, de la vida d’un altre.

Joan Melià és investigador col·laborador de la UIB