L'èxit i l'error de Carles Puigdemont
Amb la seva decisió de “sortir lliurement d'Espanya” (article 19 de la Constitució) quan encara no s'havien activat accions penals contra ell per la seva participació en el Procés, i establir la seva residència a Bèlgica, Carles Puigdemont s'ha permès fer un pols al Tribunal Suprem durant set anys i guanyar-l'hi. El Tribunal Suprem no ha aconseguit convèncer cap òrgan judicial europeu que Carles Puigdemont havia de ser extradit a Espanya per ser jutjat per diversos delictes comesos com a president del Govern català que va dirigir el Procés. D'una manera jurídicament impecable tant des de la perspectiva del dret constitucional espanyol com des de la del dret de la Unió Europea, Carles Puigdemont ha exercit el dret a la defensa i ha posat en evidència el Suprem en l'exercici de la funció jurisdiccional.
L'aprovació de la llei d'amnistia ha estat la millor prova de l'èxit de l'estratègia de Carles Puigdemont. Ha aconseguit convèncer les Corts Generals que calia rectificar el recurs a l'article 155 de la Constitució que va acabar en una deriva judicial que feia inviable una descentralització política genuïna. Es tracta d'un èxit que no té igual en la història política i constitucional d'Espanya.
A partir d'aquí, Carles Puigdemont podria haver-se plantejat la reconstrucció del nacionalisme català amb una perspectiva molt prometedora de futur. Però això exigia una cosa que Carles Puigdemont és clar que no ha tingut: paciència per anar fent els passos un per un a mesura que les circumstàncies ho permetessin.
No hi ha dubte que Carles Puigdemont havia torçat el braç del Tribunal Suprem. Però això no vol dir que el Suprem no continués sent un enemic summament perillós. No se'l podia donar per vençut de manera definitiva. Ans al contrari. Precisament perquè el Suprem s'havia sentit humiliat, calia anar amb molt de compte amb els espeternecs que encara pogués donar.
Justament per això, Carles Puigdemont s'hauria d'haver presentat a les eleccions europees, aconseguir mantenir la immunitat parlamentària i veure des d'aquesta posició l'aplicació de la llei d'amnistia. No tenia cap sentit precipitar-se i presentar-se a les eleccions al Parlament i, a més, com a candidat a la presidència de la Generalitat, quan el poder judicial en general i el Tribunal Suprem en particular encara tenien molt a dir sobre l'aplicació de la llei d'amnistia.
Des d'Europa Carles Puigdemont podia esperar pacientment l'aplicació de la llei d'amnistia i organitzar un retorn triomfant a Catalunya. El seu retorn no podia ser precipitat, perquè corria el risc que s'acabés desfent bona part del que havia aconseguit avançar aquests set anys d'exili.
No haver-ho entès així l'ha dut a dilapidar molt bona part del capital polític acumulat. El seu retorn, en les condicions en què ho ha fet aquest dijous passat, ha estat un error descomunal. No és parlamentari europeu, no té immunitat parlamentària i temo molt que el Suprem no li reconeixerà el fur jurisdiccional davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sinó que s'inventarà la manera de ser ell qui se n'ocupi.
Amb aquesta precipitació ha girat la truita i Carles Puigdemont és el que es troba en una posició política i jurídica summament delicada. Avui mateix ho ha pogut comprovar. Es tracta, a més, d'un error de rectificació molt difícil.
