L’èxit de la memòria històrica
El batle intermitent de Sóller (ha estat el primer edil solleric en tres legislatures no consecutives: 2003-2007, 2011-2015 i l'actual, 2019-2023), Carlos Simarro, del PP, va causar un cert enrenou quan va titllar de “gran fracàs” les polítiques de memòria històrica impulsades pel govern estatal i l'autonòmic. Es debatia al ple municipal una moció del PSOE per recordar les víctimes de l'aixecament franquista, i Simarro, home d'exabrupte fàcil, no va perdre ocasió de posar-hi la firma. No va faltar l'argument segons el qual “tornar enrere fa dividir els espanyols”. Són paraules que van en consonància amb les del seu cap de files, Núñez Feijóo, que recentment, amb motiu de l'exhumació de les restes del criminal de guerra Queipo de Llano, va recomanar “ocupar-se dels vius i deixar els morts en pau”.
Una part del problema és que els morts, a Espanya, s'han passat més de vuitanta anys tirats a fosses comunes i cunetes. No varen morir de mort natural, sinó executats per escamots feixistes, després de judicis sumaríssims que eren un escarni a la justícia, o directament sense judici, com es va fer amb les Roges del Molinar i Aurora Picornell, que ara no serà filla il·lustre de Palma perquè el PP no haurà volgut que ho sigui. Perquè l'altra part del problema és que la dreta espanyola no s'ha volgut desmarcar mai amb claredat del franquisme i els seus crims, ni els comesos durant la Guerra Civil ni els perpetrats durant la dictadura. Ben al contrari, han negat repetidament allò que tothom sabia (l'existència de les fosses i de les cunetes, els assassinats i els saquejos contra persones i entitats, la persecució i la repressió a través de les esposes, els pares i els fills dels represaliats) i han arribat a qüestionar de mala manera els testimonis de les víctimes del franquisme, quan s'atrevien a donar-lo, o directament a burlar-se'n. Tot seguit apel·len, això sí, al consens i a la concòrdia, i hi afegeixen algunes frases que no solen faltar, sobre la necessitat de no parlar de bons ni dolents, de no reobrir les ferides o de no tirar-hi sal ni vinagre. Hauria d'haver estat senzill, per a una dreta democràtica, marcar distància respecte de la dictadura i dels seus crims, dibuixar una ratlla clara entre defensar un ideari conservador o abraçar-se amb l'extrema dreta. Però res de tot això no ha estat possible a Espanya. Curiosament, però, “els espanyols” només es divideixen quan es posa en evidència un passat que condiciona completament el present, i encara el futur immediat.
Precisament la feina feta en memòria històrica és un dels èxits clars que poden exhibir els governs d'esquerra, tant els de Madrid com els de les Balears. A Madrid hi ha hagut algun fiasco, és cert, com el trasllat de les restes de Franco del Valle de los Caídos a l'Almudena, quasi amb honors de cap d'estat. A les Balears s'ha de dir que s'ha fet una feina rigorosa i necessària, que ja feia anys que duien a terme les associacions de memòria històrica i els historiadors, i a les quals, en aquestes dues darreres legislatures, les institucions han afegit un impuls que era, mai més ben dit, de justícia (crec necessari recordar la tasca de la consellera Fanny Tur, que s'hi va arromangar de valent). Els actes de reparació a les víctimes i als seus familiars són victòries de la democràcia que, lluny d'obrir ferides, milloren la convivència, i beneficien tothom. Inclosos aquells que malparlen de la memòria històrica, i troben (ells deuen saber per què) que els morts ja estan bé allà on són.