L’extraordinari ‘Macbeth’ de Plensa al Liceu

“Més un dels meus llibres de capçalera, és una de les obres més visuals de Shakespeare: en llegeixes quatre frases i et sents transportat a un món d’imatges i espais, com en una gran pel·lícula”.

I aquesta pel·lícula que Jaume Plensa feia molts anys que imaginava es va fer realitat. Ahir la nit màgica va ser al Liceu. La música de Verdi i la interpretació dels cantants van sonar superbes, i la direcció escènica de Jaume Plensa, que s’anunciava com un abans i un després en la manera de veure l’òpera de tota la vida, va superar les expectatives.

Els jocs de llum i d’ombres i l’abecedari simbòlic de l’artista van portar aquesta funció del segle XIX al segle XXI. Si, com acostuma a dir, a Plensa només li interessen les emocions que provoca la seva obra, anit va fer el ple.

I el va fer perquè l’artista va ser fidel a la seva manera d’entendre la funció artística tal com la va explicar a l’ARA en una entrevista el 2014: “L’art ha d’ensenyar una punta i que el teu cap ho completi, perquè l’art és limitat, és una llumeneta”. Això és el que va passar exactament: la tragèdia de Macbeth tot just era suggerida als ulls dels espectadors i, en canvi, apareixia sencera, en tota la seva dimensió dramàtica. No hi havia sang però hi havia poesia, la força de la trama en harmonia amb la posada en escena completava la línia de punts. La llum de l’òpera, la dansa i l’escultura d’ahir van il·luminar i van escalfar els que les vam rebre al Liceu.

No és poca cosa en els temps eixuts i matussers que ens toca viure. Gràcies, mestre.