Treballadors que han de viure en una caravana després que se’ls acabi el contracte de lloguer, altres que viuen en espais que són el menys semblant a una llar i també alguns que, amb contractes de fixos discontinus, ja han hagut de renunciar a l’aspiració de signar un contracte de lloguer, encara que tinguin una nòmina i el puguin pagar els mesos que no treballen. Són només exemples de l’abisme en què es troben moltíssimes persones a les Balears, però també són absolutament simptomàtics de la malaltia de l’habitatge a les Illes: l’especulació. I mai no se n’havia vist en aquest nivell.
Fa molt de temps que la pregunta de si es pot fer negoci amb un dret humà té una resposta ben senzilla: sí que es pot. Ara ja no cal anar a països llunyans per comprovar-ho, perquè el negoci de l’habitatge ja no només expulsa els marginats de la societat, sinó que també està deixant fora una classe treballadora que contempla amb estupor que un salari ja no és garantia d’una vida digna.
“L’únic que volem és que no ens engeguin”, diu un dels protagonistes del reportatge que publicam aquesta setmana, que viu en una caravana. Una frase que resumeix de manera colpidora la situació: com es pot afrontar el pagament d’un lloguer que es duplica mentre el salari continua sent el mateix? Perquè no es pot deixar de banda l’explotació laboral i disposar d’una nòmina no vol dir tenir un jornal digne. També ens hem de demanar què ens està passant com a societat perquè una exclusió cada vegada més gran no ens faci reaccionar de cap manera, ni tan sols per reclamar a la classe política mesures efectives.
Cal recordar que fa només una setmana vàrem explicar que una de les mesures estrella de l’actual Executiu, el Decret llei d’habitatge, només n’ha generat 32 a preu limitat, mentre que n’hi ha més de 4.300 persones que esperen un sostre sota el qual dormir. I tampoc no varen funcionar les mesures que es varen posar en marxa la legislatura passada: només s’aconseguiren 16 pisos de l’expropiació als grans tenidors i, malgrat que es varen posar en marxa diverses promocions d’habitatge protegit, l’allau de demandants fa que siguin del tot insuficients.
Podem pensar que vivim en una terra desenvolupada quan una part tan gran de la població lluita cada minut del dia per mantenir l’habitatge, a costa del menjar o d’altres despeses, i una altra part ja s’ha resignat a quedar fora del sistema? Basta una ullada a l’hemeroteca per comprovar com pugen els preus de compra i de lloguer cada mes. I mentre alguns viuen en caravanes, les immobiliàries de luxe i els fons d’inversió no deixen d’esprémer un mercat que no atura de donar beneficis, davant la passivitat d’uns governants que s’escuden en l’excusa del lliure mercat.
