L’habitatge: una resposta al president Mas
En un article recent en aquest diari el 129è president Artur Mas ens explica la seva visió sobre la principal preocupació dels catalans segons la darrera onada del CEO. Pel respecte institucional que li tinc a l’autor, lamento constatar que es tracta d’un text farcit d’arguments que no resisteixen el contrast amb la realitat, i d’omissions tan ideològiques o més que les “proclames” que denuncia. No es pot deixar sense rebatre.
Diu Artur Mas que la situació és insostenible “per a determinats col·lectius”, però que “afortunadament la majoria ho té resolt o controlat”, afirmació que fa que ens preguntem des de quin pedestal social es mira el president la realitat, amb qui es relaciona, i quins estudis consulta. Anem a les dades. El salari mitjà a Barcelona és de 33.837 € bruts, que repartits en 12 pagues resulten un sou net mensual d’uns 2.100 € aproximadament. Tenint en compte que el lloguer mitjà a Barcelona ja és de 1.193 € (dades de l’Incasòl), el drama s’explica sol: a la capital de Catalunya, un lloguer mitjà consumeix el 56% d’un salari mitjà, gairebé el doble d’allò que els bancs (i el sentit comú) aconsellen, que és dedicar a l’habitatge com a molt el 30% dels ingressos.
Per a algú que guanya 2.100 € nets en dotze pagues, per tant, el cost de l’habitatge no hauria de ser superior als 630 €. Convido el lector a entrar a Idealista i filtrar l’oferta de lloguer residencial a Barcelona per un preu màxim de 650 €. La resposta del cercador és, textualment: “Hem mirat pertot arreu, però no hem trobat el que cerques”. Posem-nos estupendos i apugem el filtre a 900 €: 22 habitatges. La majoria, no cal dir-ho, són forats on ni el president Mas ni un servidor voldríem viure.
Faig tots els càlculs amb el salari mitjà i no amb el mínim perquè és precisament això el que explica l’alarma social sobre el tema: el problema ha deixat d’afectar només les rendes més baixes i ja impacta de ple la classe mitjana, i molt especialment els seus fills. I si els nostres fills no ho tenen resolt, nosaltres tampoc. Per això costa d’entendre i resulta ofensiu que el president parli de “determinats col·lectius”.
Mas considera que el problema té tres causes: l’augment massiu i sobtat de població (d’acord), la manca d’oferta d’habitatge públic o protegit, i els salaris baixos. Sobre la manca d’oferta pública, l’economista Miquel Puig, un home d’ordre, ho ha explicat amb la lucidesa habitual en un vídeo recent al canal d’Instagram d’aquest diari i al seu article "Habitatge: un motiu per a l’optimisme". Resum: construir habitatge públic és una solució lenta, cara, i ineficient si no s’acompanya de mesures reguladores i fiscals d’efecte immediat sobre l’oferta privada existent (precisament les que Mas rebutja en el seu article).
Pel que fa als salaris, és obvi que els primers a capturar qualsevol augment de les rendes del treball seran sempre els propietaris immobiliaris, apujant preus. Sense regulació, el rendista sempre guanya, perquè el ciutadà es pot estar de sortir a sopar fora, anar al teatre, viatjar, renovar el frigorífic o comprar-se un cotxe nou, però en cap cas pot renunciar a un sostre. Per això el rendista immobiliari és un enemic mortal de l’economia productiva: tots els diners que es queda més enllà d’allò que és raonable (recordem-ho, el 30% dels ingressos del llogater) són diners que no van a altres sectors que sí que són productius. La pròxima manifestació per exigir que s’abaixin els lloguers l’haurien d’encapçalar els empresaris de debò, perquè el rendisme immobiliari intercepta i confisca milers de milions que haurien d’anar al capítol d’ingressos dels seus comptes de resultats.
Però el més preocupant de l’article de Mas no és allò que diu, sinó allò que no diu. Sorprèn que sigui capaç d’escriure sobre el tema i no mencionar com a factors clau ni l’impacte dels habitatges d’ús turístic (HUT) en la reducció radical de l’oferta residencial, ni el paper clau dels fons d’inversió en la conversió del mercat de l’habitatge en un joc del monopoli, ni la pressió sobre els preus que exerceixen els compradors i llogaters adinerats estrangers, ni la trampa dels lloguers de temporada. És a dir, Mas eludeix tots aquells factors clau que només es poden resoldre regulant. I per rebutjar la intervenció reguladora dels governs, el president s’inventa que l’objectiu dels que fan “proclames” són els petits propietaris, “gent treballadora que amb grandíssim esforç han invertit en habitatge a canvi de privar-se de moltes coses”. Cap de les exigències del Sindicat de Llogaters o de les mesures en discussió al Parlament i al Congrés afecta aquest perfil de propietari, i és impossible que Mas no ho sàpiga.
