De l’Holocaust al franquisme: quan l’oblit es converteix en política d’Estat

Aquests dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau. Aquell fred 27 de gener de 1945, els soldats soviètics, que avançaven cap a Berlín, no podien imaginar el malson amb què es trobarien. Darrere les portes del camp, uns 7.000 supervivents jueus, esquelètics i malalts, esperaven com ànimes en pena el seu destí. Dies abans, els nazis havien fugit precipitadament davant l’avenç aliat, deixant enrere aquelles víctimes. Tres mesos després, Hitler es llevava la vida al seu búnquer i finalitzava un dels episodis més tràgics de la nostra història recent: la Segona Guerra Mundial.

Tova Friedman, supervivent de l’Holocaust, recordava a una entrevista recent: “Quan tenia cinc anys i mig, des del meu amagatall vaig veure com els meus amics eren acorralats i portats a la mort, mentre els crits desesperats dels seus pares no trobaven resposta”. Més d’un milió de persones van morir en aquell paratge polonès. Es diu que l’Exèrcit Roig obligà els camperols locals a contemplar les restes del camp d’extermini, convençut que, sense proves, ningú creuria la barbàrie que hi va tenir lloc.

Avui, aquest genocidi sembla llunyà, i les seves lliçons sonen estranyes en un món de tiktokers i fake news. Els mitjans ens mostren diàriament la vulneració dels Drets Humans en llocs com Gaza, el Congo i Etiòpia, i la normalització d’aquestes escenes de dolor és un fet. No és estrany doncs, entendre perquè la meitat dels nord-americans i un terç dels alemanys es mostren insensibles i no saben res de l’Holocaust. Tot un fracàs social.

A Espanya, la situació no és gaire millor. Segons un estudi de CIMOP, el coneixement de la història espanyola del segle XX és escàs entre els joves, especialment el Franquisme i la Guerra Civil. La majoria ignora aspectes com els afusellaments, els espolis, les coaccions, les tortures, la persecució als maquis, l’exili interior, la repressió sexual i el robatori de nadons, entre d’altres.

Què hem fet malament com a país? Les causes són diverses. Segurament un dels pecats originals d’aquesta desmemòria és la Transició. Aquest pacte entre el Franquisme aperturista i l’oposició democràtica potser va portar llibertats, però també instaurà l’oblit col·lectiu. Tinguem-ho clar.

La justícia i la Policia també van canviar poc després de la dictadura. Investigadors com Pablo Alcántara i David Ballester han demostrat que els funcionaris franquistes van seguir als seus càrrecs en democràcia sense depuració. Lluc Salellas, a El franquisme que no marxa, revela que cap dels últims 50 ministres de Franco va ser degradat; al contrari, molts van acabar en consells d’administració o en política dels anys 80 i 90.

En els nostres barris i pobles el resultat de tot plegat és clar. Encara avui perviuen restes de la dictadura. Fa un any, el Ministeri de Justícia va demanar a 656 municipis que retiressin vestigis franquistes: 1.171 carrers i places en honor a figures del règim. A més, 124.000 persones continuen desaparegudes a fosses comunes, un cas únic a Europa.

L’escola tampoc no es lliura. El franquisme i el feixisme continuen sent un tema tabú a l’educació espanyola. Per exemple, els nous currículums de Geografia i Història del Govern de les Illes Balears, fets pel PP i Vox, fan referència a la “memòria democràtica” de manera vaga, evitant termes com ‘Guerra Civil’, ‘dictadura’ i ‘repressió’. A quart d’ESO, l’esborrany es limita a esmentar ‘Trets fonamentals de l’evolució espanyola (1900-1939)’, esborrant conceptes clau i debilitant la comprensió d’aquest període. Aquesta omissió contrasta amb com s’expliquen altres episodis històrics com la Revolució Francesa o la industrialització. A més, els llibres de text perpetuen aquesta distorsió amb narratives que equiparen els republicans i els revoltats, presentant la dictadura com una transició natural cap a la democràcia. Aspectes fonamentals com l’exili, la repressió o la resistència antifranquista són sovint invisibilitzats.

És per tot això que en molts aspectes, Espanya és un estat posfeixista. Això és el que pens, ras i curt.

Aquest fet és especialment perillós en un moment en què l’extrema dreta aprofita la manca d’expectatives de molta gent per fomentar identitats autoritàries i excloents. Figures com Salvini, Le Pen, Orbán, Bolsonaro, Trump i Abascal han guanyat protagonisme gràcies a una xarxa d’institucions, opinadors i think-thanks, que han anat consolidant una estructura d’influència.

Tot i que no són idèntics als feixismes històrics, aquests moviments comparteixen elements amb ells, com l’oposició a la globalització, l’odi al diferent i un fals nacionalisme econòmic que, en realitat, perpetua la desigualtat, utilitzant aquesta estratègia per impulsar polítiques que beneficien les elits, com la reducció d’impostos als rics.

Davant aquest panorama, recordar el passat no és un acte de venjança, sinó de justícia i responsabilitat. Quan l’oblit es converteix en norma, la democràcia es debilita i el populisme autoritari troba terreny fèrtil per créixer. Per això, conèixer la història no és només una necessitat acadèmica, sinó una defensa essencial contra la repetició dels errors. Tinguem-ho clar.